La collectionneuse

A vegades m’envaeixen unes ganes terribles de marxar ben lluny i dedicar-me al difícil i absolut dolce far niente, nu i sense límits, com alguns dels personatges d’Eric Rohmer.

All of us

Mentre llegeixo la poesia de Raymond Carver no puc deixar de pensar en els seus contes, potser perquè parlen del mateix però més estilitzadament, malgrat que no el suficient com per no dir que els seus poemes són prosaics. A vegades, però, té guspires de lirisme: “she’s caught / in the flywheel of a new love”, del poema ‘Energy’ o “The sky is taking on light, / though the moon still hangs pale over the water” de ‘Happiness’. Tampoc no puc deixar de pensar que Carver podria ser el veí que em trobo a l’ascensor tres cops al mes i que em saluda amb reserves i abaixa la mirada tímid i incòmode. O el client que ve a comprar un llibre interessant però discret. O l’home a qui a vegades li compro el pa. O fins i tot jo mateix, d’aquí uns anys, quan caigui sobre meu el pes de totes les coses i comenci a tenir por “of the past rising up [and] fear of the present taking flight”. També se m’apareix Bukowski (i no té res a veure el fet que Carver parli d’ell en un dels seus primers poemes) i el veig rient, bevent i tocant-li els pits a una vella demacrada i jo li dic: nano, sí, tens una imatge grotesca, felicitats, nano, però aquí el bo és el senyor Carver que, per cert, et treu dinou anys, nano, bah, no res, eh, però aquí el bo és ell, tu fas el mateix però a vegades sense saber què collons és la literatura. I, finalment, no puc deixar de pensar que traduir poesia és un sacrilegi necessari i no deixo de mirar l’original en anglès després de llegir la traducció castellana i adornar-me, oh, i adonar-me que hi ha poemes que estan tan mal traduïts que no s’entenen si no els llegeixes en la llengua de Carver.