Cuques

CORSAIRE SANGLOT, Porta a la Ciutat Prohibida. 2010

Diuen que, segurament, tindrem visita inesperada. La veïna del costat, l’àvia que s’apunta les cardades de tothom en una llista organitzada segons el pis d’on venen els crits i els sacseigs (1r 2a: dos cops; 5è 3a: cap ni un, déu n’hi do!) m’ha fet una confidència espantosa: s’acosta una plaga de cuques. En preguntar-li que com ho sabia, m’ha mirat amb cara de condescendència. És l’època, diu. Ja sap: a l’estiu... Es veu que a l’entrada del garatge, sota d’una tanca metàl•lica, bull la maquinària elèctrica de l’edifici. Amb l’escalfor, les cuques s'hi senten atretes i viuen encastades entre parets d’alumini i cables ardents fins que, a la nit, decideixen fer exploracions. Jo, per si un cas, he decidit esperar l’enemic. Totes les entrades estan controlades, no m’enganxaran desprevingut. Però si en trobo alguna hauré de ser molt ràpid: exterminar-la i fer-la desaparèixer com si res perquè les altres no s’adonin de la pèrdua i no vinguin a molestar. Com que són totes més o menys iguals, no se n’adonen, de les pèrdues. I, si fa no fa, què en trauríem, de numerar-les i saber distingir-les? Tant fa, doncs. Però en el mateix moment en que veuen que un cos mort jeu al seu camp de percepció, s’esveren i corretegen sense destí, cadascuna a la seva voluntat, i proven de copsar-ho tot pam a pam amb les seves antenes movent-se com boges, per si l’amenaça encara hi és. Pel que fa a mi, doncs, no dormiré en tota la nit. Sóc aquí, amigues, endavant. Del fons de l’escala, puc sentir-ho, ve un soroll com de peus petits caminant a gran rapidesa, llunyà. Endavant. Ja venen. Vinga, us espero. Ja piquen a la porta. I jo no penso obrir-la.

Destruint mites: la carrincloneria de Carner

Josep Carner, amb només disset anys, publicava aquest article al número 14 d'Universitat Catalana, el desembre de 1901. Endavant, "Els minúsculs":

        Veig, amic Martínez Seriñà, que prenent el microscopi vos heu detingut a contemplar la formidable host de microbis que gambeja sobre el bell camp de nostra literatura.
        Doneu un Crit d’alerta. No val la pena. El dia que de nostra jovenalla literària ne surtin deu, dotze homes de bona voluntat i de seny clar, els aixafaran inconscientment amb ses petjades.
       Són els cucs rampants de sempre. Estèrils, impotents, se rebaten damunt l'obra de l'esperit creador; d'efeminada veu d'impúber, s'enronqueixen per fer-se respectables; inútils per l'amor que engendra, s’entreguen a la sensualitat que embruteix; enemics del mèrit, exalten a mitja dotzena d’imbecilitats que s’inflen, s’inflen... fins a rebentar, com la granota clàssica d’Isop.

"Tan vehement, va dir-se un calamar, faig el ridícul"

CORSAIRE SANGLOT, Voltant pel Montseny. 2010

Se m’empastifen les mans de tinta. Calamar ingenu!, em diuen, deixa les profunditats marines i cap amunt, mulla’ns de negre. Passen pels voltants balenes que fumen en pipa i et miren amb cara d’indiferència. De tant en tant, un banc de peixos fins com el fil de sang d’una ferida lleu dins de l’aigua. A fora, dic, a la superfície llunyana un reflex del reflex del sol sembla jugar a apuntar-me la cara com en un interrogatori vist en records. “No hi ha descans”, diuen les plantes, ballen les algues, defensen els líquens, exhausts. Hi ha bombolles fines que em pessigollegen l’estómac. M’empastifo les mans de tinta i a dins resto sense reserves. Així és impossible fer filigranes. Calamar ingenu!, criden. Endavant, us dono tota la tinta. Ara no em demaneu no ofegar-vos. M’acosto, lent, a la llum panteixant del cel, a aquesta llum metàl•lica que tant de bo pogués ser una cassola.

Primeres impressions a Beijing

CORSAIRE SANGLOT. Posta de sol a Jingshan Park, 2010

M’he fet tant petit que ja no em trobo i, lliscant per culleres i forquilles, he anat a caure dins d’una cassola plena de brou. Feia tres, cinc dies que l’havia preparat i ara, a poc a poc, s’hi ha anat formant una capa dura i greixosa a la superfície. He intentat posar-me dempeus però era inevitable relliscar constantment. Deu de ser com trobar-se perdut enmig de l’Antàrtida. De fet, és com si l’Antàrtida hagués sofert un terratrèmol i la terra s’hagués estès cap per avall. La calor, xardorosa, m’ha fet suar incessablement i el meu greix s’ha anat unint amb el greix d’aquell que, ara, és el meu món. El brou, de groc encès, ha esdevingut cada cop menys enlluernador. No entenc res. Desconcert. I el plaer, ben íntim, d’haver de trobar-ho tot de nou.

Ball

FRANCESCA WOODMAN. Yet, Another Leaden Sky, Rome, 1977-1978

Jo, en fi, no ho sé, què vols que et digui?, hi ha moments en què ballo sol. Marxo al racó més fosc i ballo sol, encara que en el fons estigui ballant a través de les ombres amb tu. Swing?, mai, no puc anar enrere sense la sinèrgia d’un cos. Alguna cosa més dura, potser. Hi ha aventurers i hi ha sedentaris, no sé com dir-t’ho, vaja, que si jo entrés en una selva obscura buscaria un clar per viure-hi fins a la mort. Fer expedicions?, no, gràcies. Ja sé, o ja intueixo que sota tot el que veig hi ha un munt de cuques. Com et penses que trepitjo la gespa?, com si fos un vidre fi, fi. Ballar, doncs, m’és com volar. I no entorno mai els ulls, ho veig tot en un lleu difuminat fotogràfic. Podria, ja ho sé, podria definir els contorns fins a clivellar-me els ulls amb la forma de totes les coses. Però jo, en fi, què vols que et digui?, no sé ben bé què fer-ne, de tots aquests dies que no he escollit, de tot aquest temps que mai no he comprat.

Núvols

RÓDTXENKO

Vinga, va, avui caminarem per sobre els núvols. Què vols que et digui, abans em feien molta por, saps? Recordo que el primer cop que vaig pujar a un avió vaig tancar els ulls per si sobre els núvols em trobava tots els cadàvers, tots els ossos del món. A poc a poc, vaig atrevir-me a obrir-los una mica i, quan vaig descobrir que només hi havia fum, em passaven les hores mirant-los com una obsessió. Em van venir unes ganes terribles de caminar-hi per sobre. Semblaven flonjos, més tendres a cada passa. Però com podria fer-ho?, bé, no podia obrir les portes de l’avió i llançar-m’hi. Aguantarien el meu pes? És igual, si continuo pensant em tiraré enrere. Avui caminarem per sobre els núvols. Fem la passa junts? D’acord. Vinga. Ja quasi el toquem. No caurem, oi?

Mides

ANOTHERMOUNTAINMAN "Lanwei 4 /BFly Away, Guangzhou, China", 2006

©Anothermountainman (Stanley Wong) 10 Chancery Lane Gallery

No sé veure’m en cap mirall. Envellirem junts, ja està, morirem sols però l’un al costat de l’altre. Saps?, no tinc ganes de moure’m. Tot és aquí, no tinc gaire ganes de moure’m. El món, per mi, és petit. El món, aquí, és ben petit. T’ho has de ficar al cap. No em serveixen de res aquestes ínfules baratàries, et dic que tot és ben petit. Tot és el límit del nostre cos. L’espècie camina cap un estat de perfecció, deien, i aquell qui no oblida allò que no pot sospesar és dèbil, deien també. Tots dos, morts. Però el món és tan petit. Quan passo per un mirall sempre faig l’intent de pentinar-me. No sé veure’m en cap mirall, on has après? Miro per la finestra i, oh, el món hauria de ser tant més petit. No sé si podria trobar un manual que m’ensenyés a veure’m al mirall. Perquè m’hi perdo. Un mapa, potser. El món hauria de poder-se desinflar. Tinc el cos, per dins, com l’escorça d’un arbre. Envellirem junts i prou, i somriurem, perquè no?, somriurem a les càmeres, somriurem als familiars quan vinguin a veure com la mort ens deixa ben secs. Tot és qüestió de pràctica. Si com a mínim pogués aprendre a veure’m al mirall per poder assajar-ho. I tant que n’és, de petit, el món.

Espectador

M’ho conec. L’horror. Les fuites de la realitat. Tot cau. Com un edifici gran, un palau o, millor, una catedral, tocant la pedra rugosa i forta. Resseguir les juntures que dibuixen dues roques amigues, repassar-ne la pols i pensar que potser una milionèsima part d’aquesta pàtina, d’aquest material dur, ha conviscut amb gent molt antiga, impossible. Entrar a l’edifici i observar el ritual de les creences. Endevinar que totes elles poden posar-se en dubte però que allà hi són. Tenir la seguretat de, com a mínim, ser més llest que els altres i poder-les posar en dubte perquè hi són. I, de sobte, el terrible. Engrunes de sorra precipitant-se lentes contra el terra fred. Un soroll llunyà cada cop més abassegador i bruelant. El moviment sísmic a les parets, les grans pedres cedint de sobte, les pintures i les estàtues partint-se com testes escapçades. L’obertura final dels fonaments profunds i el buit cismàtic cap al no-res. Però molt més paralitzant i mortífer és descobrir que la veritat, malgrat estar submergida, sempre acaba surant i adonar-se que les coses tenen un ordre preestablert i que, sense veure-ho, s’han estat organitzant lentament fins a esclatar en la posició final. En efecte, ser un asceta i veure com en cinc minuts totes les roques del món s’organitzen al davant astronòmicament per encaixar ràpides i incessants, el vent rabent, en una estructura descomunal i definitiva. Tota la feina d’anys condensada en tan poc temps. Després la sang és vapor que s’esmuny. Els últims moviments de la bèstia desarmada: tocar la pedra nua, inamovible. I desitjar que de sobte tot trontolli.