Ball

FRANCESCA WOODMAN. Yet, Another Leaden Sky, Rome, 1977-1978

Jo, en fi, no ho sé, què vols que et digui?, hi ha moments en què ballo sol. Marxo al racó més fosc i ballo sol, encara que en el fons estigui ballant a través de les ombres amb tu. Swing?, mai, no puc anar enrere sense la sinèrgia d’un cos. Alguna cosa més dura, potser. Hi ha aventurers i hi ha sedentaris, no sé com dir-t’ho, vaja, que si jo entrés en una selva obscura buscaria un clar per viure-hi fins a la mort. Fer expedicions?, no, gràcies. Ja sé, o ja intueixo que sota tot el que veig hi ha un munt de cuques. Com et penses que trepitjo la gespa?, com si fos un vidre fi, fi. Ballar, doncs, m’és com volar. I no entorno mai els ulls, ho veig tot en un lleu difuminat fotogràfic. Podria, ja ho sé, podria definir els contorns fins a clivellar-me els ulls amb la forma de totes les coses. Però jo, en fi, què vols que et digui?, no sé ben bé què fer-ne, de tots aquests dies que no he escollit, de tot aquest temps que mai no he comprat.

Núvols

RÓDTXENKO

Vinga, va, avui caminarem per sobre els núvols. Què vols que et digui, abans em feien molta por, saps? Recordo que el primer cop que vaig pujar a un avió vaig tancar els ulls per si sobre els núvols em trobava tots els cadàvers, tots els ossos del món. A poc a poc, vaig atrevir-me a obrir-los una mica i, quan vaig descobrir que només hi havia fum, em passaven les hores mirant-los com una obsessió. Em van venir unes ganes terribles de caminar-hi per sobre. Semblaven flonjos, més tendres a cada passa. Però com podria fer-ho?, bé, no podia obrir les portes de l’avió i llançar-m’hi. Aguantarien el meu pes? És igual, si continuo pensant em tiraré enrere. Avui caminarem per sobre els núvols. Fem la passa junts? D’acord. Vinga. Ja quasi el toquem. No caurem, oi?

Mides

ANOTHERMOUNTAINMAN "Lanwei 4 /BFly Away, Guangzhou, China", 2006

©Anothermountainman (Stanley Wong) 10 Chancery Lane Gallery

No sé veure’m en cap mirall. Envellirem junts, ja està, morirem sols però l’un al costat de l’altre. Saps?, no tinc ganes de moure’m. Tot és aquí, no tinc gaire ganes de moure’m. El món, per mi, és petit. El món, aquí, és ben petit. T’ho has de ficar al cap. No em serveixen de res aquestes ínfules baratàries, et dic que tot és ben petit. Tot és el límit del nostre cos. L’espècie camina cap un estat de perfecció, deien, i aquell qui no oblida allò que no pot sospesar és dèbil, deien també. Tots dos, morts. Però el món és tan petit. Quan passo per un mirall sempre faig l’intent de pentinar-me. No sé veure’m en cap mirall, on has après? Miro per la finestra i, oh, el món hauria de ser tant més petit. No sé si podria trobar un manual que m’ensenyés a veure’m al mirall. Perquè m’hi perdo. Un mapa, potser. El món hauria de poder-se desinflar. Tinc el cos, per dins, com l’escorça d’un arbre. Envellirem junts i prou, i somriurem, perquè no?, somriurem a les càmeres, somriurem als familiars quan vinguin a veure com la mort ens deixa ben secs. Tot és qüestió de pràctica. Si com a mínim pogués aprendre a veure’m al mirall per poder assajar-ho. I tant que n’és, de petit, el món.