 |
| CORSAIRE SANGLOT, Porta a la Ciutat Prohibida. 2010 |
Diuen que, segurament, tindrem visita inesperada. La veïna del costat, l’àvia que s’apunta les cardades de tothom en una llista organitzada segons el pis d’on venen els crits i els sacseigs (1r 2a: dos cops; 5è 3a: cap ni un, déu n’hi do!) m’ha fet una confidència espantosa: s’acosta una plaga de cuques. En preguntar-li que com ho sabia, m’ha mirat amb cara de condescendència. És l’època, diu. Ja sap: a l’estiu... Es veu que a l’entrada del garatge, sota d’una tanca metàl•lica, bull la maquinària elèctrica de l’edifici. Amb l’escalfor, les cuques s'hi senten atretes i viuen encastades entre parets d’alumini i cables ardents fins que, a la nit, decideixen fer exploracions. Jo, per si un cas, he decidit esperar l’enemic. Totes les entrades estan controlades, no m’enganxaran desprevingut. Però si en trobo alguna hauré de ser molt ràpid: exterminar-la i fer-la desaparèixer com si res perquè les altres no s’adonin de la pèrdua i no vinguin a molestar. Com que són totes més o menys iguals, no se n’adonen, de les pèrdues. I, si fa no fa, què en trauríem, de numerar-les i saber distingir-les? Tant fa, doncs. Però en el mateix moment en que veuen que un cos mort jeu al seu camp de percepció, s’esveren i corretegen sense destí, cadascuna a la seva voluntat, i proven de copsar-ho tot pam a pam amb les seves antenes movent-se com boges, per si l’amenaça encara hi és. Pel que fa a mi, doncs, no dormiré en tota la nit. Sóc aquí, amigues, endavant. Del fons de l’escala, puc sentir-ho, ve un soroll com de peus petits caminant a gran rapidesa, llunyà. Endavant. Ja venen. Vinga, us espero. Ja piquen a la porta. I jo no penso obrir-la.
