El piano que s’exposa a la cel·la 2 no va coexistir amb Chopin quan ell i la seva dona, George Sand, van passar una temporada a Valldemossa. El de debò és a la cel·la 4, abans coneguda com a cel·la 3. Un fet tan important com aquest mereix tota l’atenció del món. Ja feia temps que una veïna, mallorquina de naixement, m’ho deia: no et creguis res del que vegis a Valldemossa, són uns beneits. Jo li responia que aquesta malfiança popular, la de l’àvia que desconfia de la carnissera perquè porta el davantal brut, sempre m’ha molestat. Ara, però, davant d’un descobriment tant important que porta vuitanta anys de litigis i escaramusses, trobo que li he de donar la raó. Aquesta gent no sap el que es fa: no s’imaginen quant em costa, a mi, donar la raó a la veïna de dalt. M’obliguen a empassar-me l’orgull dels llibres, a haver de començar a confiar més en la saviesa popular, aquella de los pájaros volando. A partir d’ara estaré a la mercè (que així es diu) de la veïna mallorquina. I temo per quan torni a dir-me que Picasso mai no va existir i que resultava ser un alter ego de Miró. O que en realitat García Lorca era una dona que, per tal de poder ser reconeguda literàriament, es vestia com un home (aquesta sí que la temo de debò). Aquest fet és tan important que, si fos Gaddafi, deixaria estar Trípoli i faria una visita curta a la Cartoixa. Veurien si el piano de la cel·la 2 no és el que va tocar Chopin.
