Visió

CORSAIRE SANGLOT, Jazz a 'U Maleho Glena' (Praga), 2008

Bevent cafè a glops mesurats, el tou dels dits ja se li van escalfant mentre veu sortir el sol per la finestra. El vidre fosc de la nit s’ha anat esquerdant a poc a poc, i ja des de llevant una llum, encara dèbil, es barreja amb la matinada líquida. Com un puny, el dia creix, reviu de la flàccida intenció dels inicis i, ara amb força, s’alça i s’estén sense obstacles, i s’atura en cada racó a assenyalar-ho tot, fins que la Margot sent, en el seu cos nuu, com la llum la toca, com li passa la mà pel rostre, la sina, com li recorre les cames esveltes i rotundes, com aconsegueix que el pubis s’ompli de foc, la boca del sol alenant-hi a prop fins que la punta d’alguns pèls s’estremeixen. Des de fora, el seu cos és una llengua de fogueres. I jo la veig, caminant pel carrer, ebri de tanta nit, tan sol, mentre torno a casa per empassar-me la son que no tinc.

Per fi.

"Una altra cosa, ben diferent, és la faena de separar el gra de la palla, de trobar l’art en les pàgines impreses, i ací tinc la impressió que els nostres crítics són una mica massa tous. Que allò que fan, sobretot, és glossar o comentar, cosa ben útil i necessària, però que no solen criticar, emetre judicis: dir “això és molt bo, o bo, o regular, o dolent”, i explicar per què. La prudència és virtut necessària, però tinc por que la circumspecció dels crítics no forme part més aviat dels vicis difícilment superables. Els autors, d’altra banda, som vanitosos i sensibles, vicis sense els quals probablement ens dedicaríem a activitats menys arriscades. Però, justament per la nostra vanitat i la nostra inseguretat, algú ens ha de dir si ho hem fet bé, i donar-nos alguna alegria; i si ho hem fet malament, encara que ens irrite. I sobretot, algú els ho ha de dir als lectors. Cada any, quan s’acosta Sant Jordi, la muntanya de llibres nous torna a ser impressionant, inabastable. Però si, com a resultat d’un saludable rigor en la crítica, la conclusió fóra que no hi ha prou llibres excel·lents en la nova collita, no patim, que no passa res. Cap literatura està obligada a produir grans obres cada any: ja en vindran. Que els crítics ens expliquen quins llibres paga la pena llegir, i per què, i que ens estalvien molta lectura inútil, per favor. I després, si no n’hem quedat satisfets, sempre podem tornar als clàssics, que no s’acaben mai."

Joan F. Mira: "Sobre llibres (i crítics?)", El País. Quadern (València), p. 9