Com un líquid ardent

Si vols vendre, treballa al mercat

2011-07-14T04:47:00.000-07:00

"I fins i tot, per la part que ens toca, massa llibres en català: sembla que uns 12.000 o 14.000 per any. És a dir, un disbarat incomprensible. (...) Són més llibres dels que es publiquen en gran part de les llengües europees de dimensions semblants o fins i tot superiors. Suposem, per continuar, que d’aquests dotze mil llibres, sis-cents (un modest 5%) puguen considerar-se com a “literaris” (és a dir, no únicament “utilitaris” o d’entreteniment), que d’aquests sis-cents, seixanta siguen de qualitat mínimament respectable, és a dir “bons llibres” i de lectura satisfactòria per a l’amant de les lletres, i finalment que, d’aquests seixanta, una dotzena, o només mitja, arriben a la condició d’excel·lents. Salvarem cada any seixanta llibres, només dotze, només sis? Si és així, i crec que sí que ho és, potser que ens salvarem tots, com els deu justos, o només cinc, haurien salvat de la pluja de sofre i de foc els habitants de Sodoma i Gomorra. Això és, doncs, el que hauríem de saber fer: saber discernir aquella cosa tan ambigua que se’n diu qualitat, saber quin llibre val més i quin no tant i quin no val res, saber separar les vendes de l’estètica, diferenciar la facilitat de l’art. Perquè, o la literatura és una de les belles arts, o no és res més que pur producte comercial. No sé si la bona literatura pot salvar o donar consistència a un país com el nostre: sí que sé que la literatura dolenta no li fa cap favor."

Joan F. Mira, "Massa llibres, potser", Quadern (València), 14 de juliol de 2011

Minúscul.

2011-05-30T07:27:00.000-07:00

Ja l’ha tornada a fer. El pobre Dedéu, articulista avorridíssim de l’Avui amb aspiracions pseudoculturetes, ha tornat a demostrar que llegir molt (si és que ho fa) no serveix de res: la clau està en llegir bé. I escriure molt tampoc no és la solució: calli i pensi. El senyoret de casa bona escriu articlets, bàsicament, de dos tipus: els uns, amb referències filosòfiques o literàries per descriure, amb simplicitat, un món tan complex com aquest; els altres, amb algun postulat obscè sobre política: qui votarà a les eleccions municipals o qüestions com aquestes, més de gust (m’agrada conduir, m’agrada Unitat) que de raó (l’excel·lentíssim pensador, a l’alçada d’un voltaire pronunciat a la catalana, ens confessa que votarà Portabella “perquè té la ciutat ben apresa i no fa volar coloms”).

El més curiós, però, és veure com en Bernat de ca l’Avui es contradiu d’una forma tan pueril: a tort i a dret, titlla amb mà d’intel·lectualet del segle XIX (j’acusse!) de cursis tothom qui, ell suposa, creu en “la vocació ideològica” dels partits polítics en un article homònim a la sensació que provoca la seva lectura. En diu el mateix dels indignats de Plaça Catalunya. Ai, amic Dedéu!, mira que ho tenies ben fàcil, per criticar els acampats i sortir-te'n amb la teva! Però ni tan sols aquest cop, pobre!, no és capaç de fer un article amb alguna cosa més que no siguin, precisament, “bons sentiments”: “[els indignats] són la descendència natural d'una classe política que no té valentia ni per fer respectar l'espai públic, que permet que s'escarneixi durant dies el monument al president Macià sense intervenció de la policia” i continua dient “(aprofito per felicitar de nou l'exquisida i mesurada intervenció de la nostra policia)”: Dedéu, Dedéu, la ironia s’ha de saber administrar correctament, com les lectures i els articlets!

I acaba per tractar de burgesets als acampats: home!, de nou el noiet fa cas del parentiu que li regala el cognom per reblar la coseta aquesta amb dogmatisme que, sempre, és simplicitat. De tant en tant, això sí, ens va regalant frases encara més amanides, que ratllen la cursileria que tant critica: “Créixer consisteix a anar descobrint que, per tirar endavant a la vida, gairebé mai no en tindràs prou amb els sentiments” (Espinosa dixit?); o ens ofereix sentències per fer-se el maleït: “Fa anys que provo d'entendre la infinitat de coses horribles que conformen aquest món, el caos del qual em fa sentir tremendament estúpid i incapaç. Però em reservo la penitència per viure-la sol, quan vaig al llit i abraço la fidelitat del coixí.” Ai, Dedéu, sempre buscant la poesia de la vida, sempre tan romàntic: no cal fer-se el Salvador, que de Sostres ja n’hi ha un.

Visió

2011-04-17T08:16:00.000-07:00

CORSAIRE SANGLOT, Jazz a 'U Maleho Glena' (Praga), 2008

Bevent cafè a glops mesurats, el tou dels dits ja se li van escalfant mentre veu sortir el sol per la finestra. El vidre fosc de la nit s’ha anat esquerdant a poc a poc, i ja des de llevant una llum, encara dèbil, es barreja amb la matinada líquida. Com un puny, el dia creix, reviu de la flàccida intenció dels inicis i, ara amb força, s’alça i s’estén sense obstacles, i s’atura en cada racó a assenyalar-ho tot, fins que la Margot sent, en el seu cos nuu, com la llum la toca, com li passa la mà pel rostre, la sina, com li recorre les cames esveltes i rotundes, com aconsegueix que el pubis s’ompli de foc, la boca del sol alenant-hi a prop fins que la punta d’alguns pèls s’estremeixen. Des de fora, el seu cos és una llengua de fogueres. I jo la veig, caminant pel carrer, ebri de tanta nit, tan sol, mentre torno a casa per empassar-me la son que no tinc.

Per fi.

2011-04-08T05:16:00.000-07:00

"Una altra cosa, ben diferent, és la faena de separar el gra de la palla, de trobar l’art en les pàgines impreses, i ací tinc la impressió que els nostres crítics són una mica massa tous. Que allò que fan, sobretot, és glossar o comentar, cosa ben útil i necessària, però que no solen criticar, emetre judicis: dir “això és molt bo, o bo, o regular, o dolent”, i explicar per què. La prudència és virtut necessària, però tinc por que la circumspecció dels crítics no forme part més aviat dels vicis difícilment superables. Els autors, d’altra banda, som vanitosos i sensibles, vicis sense els quals probablement ens dedicaríem a activitats menys arriscades. Però, justament per la nostra vanitat i la nostra inseguretat, algú ens ha de dir si ho hem fet bé, i donar-nos alguna alegria; i si ho hem fet malament, encara que ens irrite. I sobretot, algú els ho ha de dir als lectors. Cada any, quan s’acosta Sant Jordi, la muntanya de llibres nous torna a ser impressionant, inabastable. Però si, com a resultat d’un saludable rigor en la crítica, la conclusió fóra que no hi ha prou llibres excel·lents en la nova collita, no patim, que no passa res. Cap literatura està obligada a produir grans obres cada any: ja en vindran. Que els crítics ens expliquen quins llibres paga la pena llegir, i per què, i que ens estalvien molta lectura inútil, per favor. I després, si no n’hem quedat satisfets, sempre podem tornar als clàssics, que no s’acaben mai."

Joan F. Mira: "Sobre llibres (i crítics?)", El País. Quadern (València), p. 9

Piano de cua

2011-03-03T04:08:00.000-08:00

El piano que s’exposa a la cel·la 2 no va coexistir amb Chopin quan ell i la seva dona, George Sand, van passar una temporada a Valldemossa. El de debò és a la cel·la 4, abans coneguda com a cel·la 3. Un fet tan important com aquest mereix tota l’atenció del món. Ja feia temps que una veïna, mallorquina de naixement, m’ho deia: no et creguis res del que vegis a Valldemossa, són uns beneits. Jo li responia que aquesta malfiança popular, la de l’àvia que desconfia de la carnissera perquè porta el davantal brut, sempre m’ha molestat. Ara, però, davant d’un descobriment tant important que porta vuitanta anys de litigis i escaramusses, trobo que li he de donar la raó. Aquesta gent no sap el que es fa: no s’imaginen quant em costa, a mi, donar la raó a la veïna de dalt. M’obliguen a empassar-me l’orgull dels llibres, a haver de començar a confiar més en la saviesa popular, aquella de los pájaros volando. A partir d’ara estaré a la mercè (que així es diu) de la veïna mallorquina. I temo per quan torni a dir-me que Picasso mai no va existir i que resultava ser un alter ego de Miró. O que en realitat García Lorca era una dona que, per tal de poder ser reconeguda literàriament, es vestia com un home (aquesta sí que la temo de debò). Aquest fet és tan important que, si fos Gaddafi, deixaria estar Trípoli i faria una visita curta a la Cartoixa. Veurien si el piano de la cel·la 2 no és el que va tocar Chopin.

'Sobre la sublimidad', de (pseudo) Longino

2011-02-23T03:40:00.000-08:00

Chema Madoz

"Lo curioso es que Longino se atreve incluso a encontrar una justificación para los mediocres. Dice que todo el mundo sabe que los aciertos poéticos se recuerdan menos que los errores y que por eso la mayoría de los poetas prefieren no arriesgarse a que su nombre pase a la posteridad ligado a algún defecto reprochable por haber intentado alguna innovación. Esto explica -piensa Longino-, no sólo el hecho de que haya muchos poetas mediocres, sino incluso existan mediocridades correctas, es decir, poetas que no están dispuestos a asumir grandes riesgos pero que demuestran una cierta calidad, consiguiendo algunos aciertos importantes y no dando nunca un paso en falso. Quienes así se comportan tal vez pisen siempre terreno firme y se sientan seguros, pero desde luego nunca llegarán a ser -en opinión de Longino- poetas sublimes, pues sólo aquel que asume riesgos y se expone a grandes caídas logra la sublimidad. Sin correr riesgos, pues, pueden conseguirse algunas excelencias, pero éstas carecerán de la auténtica grandeza."

David Viñas Piquer a Historia de la crítica literaria

p. 78

Ejpaña no funciona

2011-02-06T10:53:00.000-08:00

Els membres d’Alianza Nacional tenen tota la raó: “Tanto el Rey, como los sucesivos Gobiernos del actual Régimen político, las Fuerzas Armadas, las Cortes Generales, los Tribunales o la Fiscalía General del Estado –es decir, las Instituciones y los Poderes obligados a ello-, han abdicado de sus obligaciones hacia la soberanía, la unidad y la dignidad de la Nación.” Per això ells, tan preocupats pel bon funcionament de l’estat, perdó, nació, han decidit emprendre “la acción directa” i sostreure unes urnes de la consulta independentista de Terrassa perquè, i això és evident, consultar a la societat si li convé o no que Catalunya esdevingui un Estat atempta, directament, contra la democràcia espanyola. Els membres de l’Alianza Nacional tenen tota la raó: per això, quan convoquen alguna manifestació, onegen banderes anteriors a la Constitució, amb l’àguila triomfant enmig; per això en el seu programa declaren que “el separatismo ha de ser tratado como el delito de alta traición que es, y las concesiones realizadas a los separatistas han de ser revocadas por ser ilegítimas. Se ha de asegurar la unidad de la nación a toda costa”; per això demanen “la imposición del ‘ius sanguinis’ (derecho de sangre) como criterio para adquirir la nacionalidad, así como la revocación de la ciudadanía a aquellos individuos que no sean asimilables por su estirpe o mentalidad dentro de la comunidad nacional.” I és que tenen, per favor!, tota la raó. Les institucions d’aquest estat no funcionen perquè, si ho fessin, tots ells ja serien a la presó.

La destrucció de la poesia.

2011-01-19T05:40:00.000-08:00

Cap editorial convencional no vol editar-me el poemari que he escrit durant aquests tres dies tan intensos. Encara que amics, companys, i gent influent dels mitjans de comunicació i la moguda cultureta i underground de la ciutat m’han felicitat per la quotidianitat que traspua el recull, ple de referències planeres i fàcils, idònies per a ments despertes que entenen que la poesia és destrucció, ningú no m’ha ofert cap altra sortida que autoeditar-me l’obra aquesta. En diré, potser, el títol: Trenca’m la tranca. El joc de paraules és evident (sempre, per al lector àvid i intel·ligent). Com diu el prologuista del llibre (perquè d’edició en paper no en tinc, encara, però prologuista, és clar, sí): “la poesia d’aquest poeta incipient, conegudíssim en ambients culturals de la ciutat de Barcelona, encara no ha vist la llum en paper perquè el paper és carrincló i fa de mal llegir. Amb l’adveniment dels e-books, aquell material del segle passat que s’esgrogueirà al segle vinent (la qual cosa esperem poder veure gràcies als inestimables avanços científics que faran que algun dia Walt Disney torni a la vida i, per fi, puguem gaudir de noves pel·lícules tan dolces com les d’antuvi), l’existència de les llibreries, les biblioteques i les editorials en paper té els dies comptats (tot i que si alguna s’ofereix a publicar-li el llibre al nen, potser podríem parlar-ne). La poesia, com deia, del nen en qüestió és brutal, desenfadada i directa, lliure de retoricismes estúpids (si és que ambdues paraules no són com ‘intel·ligència militar’) i tenen la delicadesa de fer-se entendre absolutament per a tothom: en una presentació que vàrem fer al centre psiquiàtric per a discapacitats i malalts mentals de Gràcia (o era Sants?), la gent aplaudia a pler i el llibre (que encara no està editat, ho recordem per si hi ha algun editor que s’està llegint el pròleg i encara no té remordiments de consciència) es va vendre com si fos un volum de poesies de Joan Margarit.” I per demostrar tot el que el meu estimat prologuista (encara inèdit) ha dit, us proposo que llegiu el següent poema, un petit tast del llibre que m’ha costat tant d’esforç i que espero que algun dia vegi la llum, repeteixo: Trenca’m la tranca. El poema es titula: “La destrucció de la poesia.” Un autèntica oda a la vida.

Nyigui, nyogui,

dius: les molles del matalàs que es moguin!

Xarrup, xarrup,

i vull que l’aigua del teu cos em mulli

com la llimona al pollastre a la planxa.

Vine, que et menjaré la bona tranca

(sóc home)

o vine, que et xuclaré la gran figa

(sóc dona).

I ara, ja, tan amigues (encara dona).

[P.D.: M'he deixat la fotografia de la meva tranca. Demano perdó, però és que si l'hagués penjada segurament m'haurien tancat el bloc perquè són tots una colla de burgesos.]

Cuques

2010-11-13T11:41:00.000-08:00

CORSAIRE SANGLOT, Porta a la Ciutat Prohibida. 2010

Diuen que, segurament, tindrem visita inesperada. La veïna del costat, l’àvia que s’apunta les cardades de tothom en una llista organitzada segons el pis d’on venen els crits i els sacseigs (1r 2a: dos cops; 5è 3a: cap ni un, déu n’hi do!) m’ha fet una confidència espantosa: s’acosta una plaga de cuques. En preguntar-li que com ho sabia, m’ha mirat amb cara de condescendència. És l’època, diu. Ja sap: a l’estiu... Es veu que a l’entrada del garatge, sota d’una tanca metàl•lica, bull la maquinària elèctrica de l’edifici. Amb l’escalfor, les cuques s'hi senten atretes i viuen encastades entre parets d’alumini i cables ardents fins que, a la nit, decideixen fer exploracions. Jo, per si un cas, he decidit esperar l’enemic. Totes les entrades estan controlades, no m’enganxaran desprevingut. Però si en trobo alguna hauré de ser molt ràpid: exterminar-la i fer-la desaparèixer com si res perquè les altres no s’adonin de la pèrdua i no vinguin a molestar. Com que són totes més o menys iguals, no se n’adonen, de les pèrdues. I, si fa no fa, què en trauríem, de numerar-les i saber distingir-les? Tant fa, doncs. Però en el mateix moment en que veuen que un cos mort jeu al seu camp de percepció, s’esveren i corretegen sense destí, cadascuna a la seva voluntat, i proven de copsar-ho tot pam a pam amb les seves antenes movent-se com boges, per si l’amenaça encara hi és. Pel que fa a mi, doncs, no dormiré en tota la nit. Sóc aquí, amigues, endavant. Del fons de l’escala, puc sentir-ho, ve un soroll com de peus petits caminant a gran rapidesa, llunyà. Endavant. Ja venen. Vinga, us espero. Ja piquen a la porta. I jo no penso obrir-la.

Destruint mites: la carrincloneria de Carner

2010-11-03T08:57:00.000-07:00

Josep Carner, amb només disset anys, publicava aquest article al número 14 d'Universitat Catalana, el desembre de 1901. Endavant, "Els minúsculs":

        Veig, amic Martínez Seriñà, que prenent el microscopi vos heu detingut a contemplar la formidable host de microbis que gambeja sobre el bell camp de nostra literatura.
        Doneu un Crit d’alerta. No val la pena. El dia que de nostra jovenalla literària ne surtin deu, dotze homes de bona voluntat i de seny clar, els aixafaran inconscientment amb ses petjades.
       Són els cucs rampants de sempre. Estèrils, impotents, se rebaten damunt l'obra de l'esperit creador; d'efeminada veu d'impúber, s'enronqueixen per fer-se respectables; inútils per l'amor que engendra, s’entreguen a la sensualitat que embruteix; enemics del mèrit, exalten a mitja dotzena d’imbecilitats que s’inflen, s’inflen... fins a rebentar, com la granota clàssica d’Isop.

(Continuació de l'article)

       Segueixen tots un model, com un gran ramat de moltons, el model intel•lectual que esbossàreu encertadament en vostre article. No obstant, algunes diferències hi ha: tots són d’un mateix gènero, mes ja sabeu que en els rams de la Zoologia hi ha que cercar gènero i espècie.
       Les espècies no deixen d’ésser variades. Naturista del Tibidabo; sociòleg de Sant Andreu; traductor indirecte; Shakespeare ignorat que fa sarsueles; naturalista del Trianon; catalanista-socialista o, com si diguéssim, amic-enemic de la idea de Pàtria; poeta –pobra poesia!-; graciosos que fan plorar, dramaturgs que fan riure; filòsofs de taula de cafè (cafè pagat pels amics, que és la verdadera filosofia); prosadors de costums –de les pròpies, que Déu sap quines solen ésser-, etc., etc.
      En lo demés, exactament igual. Diuen porqueries –és mascle-; se proclamen autònoms de la bugadera –és individualisme- i llegeixen traduccions de pesseta el tomo –tres rals a la fira. La il•lustració abans que tot!
      La literatura francesa! En Solà, Pierre Louys, en Mirbeau (que ells confonen amb el cèlebre Mirabeau) i ara Sully Prudhomme. Per cert que estan amoïnats perquè han buscat Proudhon en el Larousse, i només li han trobat que obres econòmiques i polítiques. ¿Per què diables li hauran donat el premi Nobel de poesia? A la llista esmentada hi afegeixen, els que saben una micota el francès i entren amb targeta gratis a l’Ateneu, els habituals col•laboradors del Mercure: Fontainas, Gourmont, Verhaeren, Harold, etcètera.
      La literatura italiana! D’Annunzio, l’exaltador del ridícul mamarratxo Garibaldi, l’etern imitador; rei de la prosa italiana, és veritat; son únic mèrit, que només els minúsculs poden traslluir en les infernals traduccions de què parlàvem!
      La literatura castellana! Marquina, Gómez Carrillo, Villaespesa, l’americà Rubén Darío, ¡¡Bonafoux!!
      I a la catalana... a la catalana ¡ells!

II
      Els pobres minúsculs no hi poden fer més; ¡són descoratjadorament imperceptibles!
      Ells prou que van a sentir els qüentos degradats d’un home que ha arribat al rebaixament necessari per anar-los contant per unes quantes pessetes; prou funden associacions, quines quotes se paguen amb més o menys puntualitat i quines sessions fan parar l’univers en sec; prou funden periòdics en què hi buiden ses oloroses senalles; prou s’agrupen i s’alaben, i es creixen; tot inútil! Sempre minúsculs!
      I ells, que tenen una idea tan delectable d’ells mateixos, quin picar de peus en trobar-se amb el pedruscall de la realitat!
      Pobres individualistes, tancats al quarto fosc o al rebost per l’autoritat previsora d’un pare inflexible!
  Pobres partidaris de l’amor lliure, que reben una guantada de la guantera o un planxasso de la planxadora!
      Pobres filòsofs, en quines pantorrilles encara s’hi veuria el solc del pantalon bombatxo!
     ¡Oh mesquins subhomes! En el gran camp de lluita de l’Univers els inútils, els imbècils, els migrats, només són un destorb. En el món tot treballa, i vosaltres no treballeu. En el món tot lluita i vosaltres no en sabeu! En el món tot pateix els llargs dolors de la peregrinació envers la fatalitat; però vosaltres, estacionaris, paralítics d’esperit, vos estalviau el dolor, encara que sigui enfonsant-vos mandrosament en vostra imperfecció per temps indefinit!
      Vosaltres no teniu el dret de qualificar ningú, de judicar cap obra. Vosaltres heu de tancar-vos en la vostra misèria puix sou prou anèmics per a no poder eixir-ne; ja que haveu perdut totes les nobleses, conserveu-ne una almenys, la de la vergonya.
      Vosaltres per a dignificar vostra ànima tísica l’heu coberta d’una llureia ridícula, us heu cuidat més del foc de la pipa que dels de la inspiració, més dels vostres cabells que del crani, i heu perdut tota personalitat.
     Mes a través del vostre vestit de cascavells encara apareixeu en cos i ànima. Les paraules de Faust són vostra terrible sentència: “Posa’t sobre el cap perruques de milions de bucles, als teus peus coturns alts d’una cana, que per això no seràs més alt de lo que ets.” A través de vostre vestit de cascavells es veu vostra pobresa, vostre raquitisme, i cada dia us aneu tornant més petits i més ridículs; minúsculs, minúsculs invisibles! I tant aneu decreixent, que a la fi no és ja que sigueu bons ni dolents, savis ni ignorants. Us heu fet tan minúsculs que... ¡no sou!

III
     Restellera d’Osvalts! Degenerats, inútils, desarmats, ni tan sols arribeu a tenir la força negativa del mal. El Dant vos tancaria la porta dels seu Infern per esquifits.
     Acabareu per caure abatuts, sense forces, en el vell silló, a prop de la finestra.
    Veureu a l’acabar –amb la clarividència de l’agonia- l’esplèndid riure de la naturalesa, forta, potent...Vosaltres havíeu de regnar-hi sota aquell cel blau, sobre aquells camps en flor, mes vos en haveu fet indignes, i la terra, implacable com poble en revolta que ha enderrocat un trono, us escarneix amb l’esclat sonor de ses boges rialles.
     Vosaltres també acabareu com el pobre héroe dient amb posar imbècil, amb veu tèrbola: -El sol! El sol!
     El sol que viurà sempre; el gran fecundador que maleeix les esterilitats; símbol august d’una altra claror, la claror de les ànimes...
    Caureu tots en la gran fossa comuna de l’oblit, un darrera l’altre. Sou temporals. Caureu per la llei de la vida amb vostres odis de criatura que ha perdut la baldufa, amb vostres elogis mutus, sòcol d’una fama de veïnat...
     I darrera de vostres existències per tota estela, per tot rastre de llum, punts suspensius per sempre més.
    Quin desengany pels cucs del cementiri! Us trobaran buits, buits, buits...

IV
    Vaig a acabar, amic Martínez. En bé de la nostra literatura crec que se’ns pot permetre l’esplai d’un moment.
     Us he dit al començar que no calia emprendre cap creuada per a l’extermini d’aquesta plaga.
     No obstant, molta gent està interessada en sa ràpida desaparició.
     En primer lloc les famílies dels superhomes que... ¡no els comprenen!, i ses enamorades (l’amor és cego) que es decandeixen sentint aquelles tirades de sublimitats.
     En segon lloc les ànimes de bon gust, ànimes dels purgatori, que el passen de debò.
    En tercer lloc una pila d’industrials honrats, que cada dia hi perden més diners: fabricants de sabó, tovalloles, raspalls, raspallets de dents i ungles, polvos insecticides, etcètera, etc.
    I així tota una corrua de gent, però sobretot aquell senyor tan amagat, que l’un l’ha vist blanc i l’altre negre, a qui tothom coneix de vista, però amb qui molt poca gent hi té tractes, amb el Sentit Comú, gran aterrador i esclafador de minúsculs, a major honra i glòria de son altíssim poder, que per molts anys pugui escometre semblants obres.

"Tan vehement, va dir-se un calamar, faig el ridícul"

2010-09-26T07:13:00.000-07:00

CORSAIRE SANGLOT, Voltant pel Montseny. 2010

Se m’empastifen les mans de tinta. Calamar ingenu!, em diuen, deixa les profunditats marines i cap amunt, mulla’ns de negre. Passen pels voltants balenes que fumen en pipa i et miren amb cara d’indiferència. De tant en tant, un banc de peixos fins com el fil de sang d’una ferida lleu dins de l’aigua. A fora, dic, a la superfície llunyana un reflex del reflex del sol sembla jugar a apuntar-me la cara com en un interrogatori vist en records. “No hi ha descans”, diuen les plantes, ballen les algues, defensen els líquens, exhausts. Hi ha bombolles fines que em pessigollegen l’estómac. M’empastifo les mans de tinta i a dins resto sense reserves. Així és impossible fer filigranes. Calamar ingenu!, criden. Endavant, us dono tota la tinta. Ara no em demaneu no ofegar-vos. M’acosto, lent, a la llum panteixant del cel, a aquesta llum metàl•lica que tant de bo pogués ser una cassola.

Primeres impressions a Beijing

2010-09-12T12:49:00.000-07:00

CORSAIRE SANGLOT. Posta de sol a Jingshan Park, 2010

M’he fet tant petit que ja no em trobo i, lliscant per culleres i forquilles, he anat a caure dins d’una cassola plena de brou. Feia tres, cinc dies que l’havia preparat i ara, a poc a poc, s’hi ha anat formant una capa dura i greixosa a la superfície. He intentat posar-me dempeus però era inevitable relliscar constantment. Deu de ser com trobar-se perdut enmig de l’Antàrtida. De fet, és com si l’Antàrtida hagués sofert un terratrèmol i la terra s’hagués estès cap per avall. La calor, xardorosa, m’ha fet suar incessablement i el meu greix s’ha anat unint amb el greix d’aquell que, ara, és el meu món. El brou, de groc encès, ha esdevingut cada cop menys enlluernador. No entenc res. Desconcert. I el plaer, ben íntim, d’haver de trobar-ho tot de nou.

Ball

2010-08-29T12:57:00.000-07:00

FRANCESCA WOODMAN. Yet, Another Leaden Sky, Rome, 1977-1978

Jo, en fi, no ho sé, què vols que et digui?, hi ha moments en què ballo sol. Marxo al racó més fosc i ballo sol, encara que en el fons estigui ballant a través de les ombres amb tu. Swing?, mai, no puc anar enrere sense la sinèrgia d’un cos. Alguna cosa més dura, potser. Hi ha aventurers i hi ha sedentaris, no sé com dir-t’ho, vaja, que si jo entrés en una selva obscura buscaria un clar per viure-hi fins a la mort. Fer expedicions?, no, gràcies. Ja sé, o ja intueixo que sota tot el que veig hi ha un munt de cuques. Com et penses que trepitjo la gespa?, com si fos un vidre fi, fi. Ballar, doncs, m’és com volar. I no entorno mai els ulls, ho veig tot en un lleu difuminat fotogràfic. Podria, ja ho sé, podria definir els contorns fins a clivellar-me els ulls amb la forma de totes les coses. Però jo, en fi, què vols que et digui?, no sé ben bé què fer-ne, de tots aquests dies que no he escollit, de tot aquest temps que mai no he comprat.

Núvols

2010-08-21T06:34:00.000-07:00

RÓDTXENKO

Vinga, va, avui caminarem per sobre els núvols. Què vols que et digui, abans em feien molta por, saps? Recordo que el primer cop que vaig pujar a un avió vaig tancar els ulls per si sobre els núvols em trobava tots els cadàvers, tots els ossos del món. A poc a poc, vaig atrevir-me a obrir-los una mica i, quan vaig descobrir que només hi havia fum, em passaven les hores mirant-los com una obsessió. Em van venir unes ganes terribles de caminar-hi per sobre. Semblaven flonjos, més tendres a cada passa. Però com podria fer-ho?, bé, no podia obrir les portes de l’avió i llançar-m’hi. Aguantarien el meu pes? És igual, si continuo pensant em tiraré enrere. Avui caminarem per sobre els núvols. Fem la passa junts? D’acord. Vinga. Ja quasi el toquem. No caurem, oi?

Mides

2010-08-16T04:37:00.000-07:00

ANOTHERMOUNTAINMAN "Lanwei 4 /BFly Away, Guangzhou, China", 2006

No sé veure’m en cap mirall. Envellirem junts, ja està, morirem sols però l’un al costat de l’altre. Saps?, no tinc ganes de moure’m. Tot és aquí, no tinc gaire ganes de moure’m. El món, per mi, és petit. El món, aquí, és ben petit. T’ho has de ficar al cap. No em serveixen de res aquestes ínfules baratàries, et dic que tot és ben petit. Tot és el límit del nostre cos. L’espècie camina cap un estat de perfecció, deien, i aquell qui no oblida allò que no pot sospesar és dèbil, deien també. Tots dos, morts. Però el món és tan petit. Quan passo per un mirall sempre faig l’intent de pentinar-me. No sé veure’m en cap mirall, on has après? Miro per la finestra i, oh, el món hauria de ser tant més petit. No sé si podria trobar un manual que m’ensenyés a veure’m al mirall. Perquè m’hi perdo. Un mapa, potser. El món hauria de poder-se desinflar. Tinc el cos, per dins, com l’escorça d’un arbre. Envellirem junts i prou, i somriurem, perquè no?, somriurem a les càmeres, somriurem als familiars quan vinguin a veure com la mort ens deixa ben secs. Tot és qüestió de pràctica. Si com a mínim pogués aprendre a veure’m al mirall per poder assajar-ho. I tant que n’és, de petit, el món.

Espectador

2010-01-07T13:22:00.000-08:00

M’ho conec. L’horror. Les fuites de la realitat. Tot cau. Com un edifici gran, un palau o, millor, una catedral, tocant la pedra rugosa i forta. Resseguir les juntures que dibuixen dues roques amigues, repassar-ne la pols i pensar que potser una milionèsima part d’aquesta pàtina, d’aquest material dur, ha conviscut amb gent molt antiga, impossible. Entrar a l’edifici i observar el ritual de les creences. Endevinar que totes elles poden posar-se en dubte però que allà hi són. Tenir la seguretat de, com a mínim, ser més llest que els altres i poder-les posar en dubte perquè hi són. I, de sobte, el terrible. Engrunes de sorra precipitant-se lentes contra el terra fred. Un soroll llunyà cada cop més abassegador i bruelant. El moviment sísmic a les parets, les grans pedres cedint de sobte, les pintures i les estàtues partint-se com testes escapçades. L’obertura final dels fonaments profunds i el buit cismàtic cap al no-res. Però molt més paralitzant i mortífer és descobrir que la veritat, malgrat estar submergida, sempre acaba surant i adonar-se que les coses tenen un ordre preestablert i que, sense veure-ho, s’han estat organitzant lentament fins a esclatar en la posició final. En efecte, ser un asceta i veure com en cinc minuts totes les roques del món s’organitzen al davant astronòmicament per encaixar ràpides i incessants, el vent rabent, en una estructura descomunal i definitiva. Tota la feina d’anys condensada en tan poc temps. Després la sang és vapor que s’esmuny. Els últims moviments de la bèstia desarmada: tocar la pedra nua, inamovible. I desitjar que de sobte tot trontolli.

La collectionneuse

2009-12-27T18:26:00.001-08:00

A vegades m’envaeixen unes ganes terribles de marxar ben lluny i dedicar-me al difícil i absolut dolce far niente, nu i sense límits, com alguns dels personatges d’Eric Rohmer.

All of us

2009-12-27T18:22:00.000-08:00

Mentre llegeixo la poesia de Raymond Carver no puc deixar de pensar en els seus contes, potser perquè parlen del mateix però més estilitzadament, malgrat que no el suficient com per no dir que els seus poemes són prosaics. A vegades, però, té guspires de lirisme: “she’s caught / in the flywheel of a new love”, del poema ‘Energy’ o “The sky is taking on light, / though the moon still hangs pale over the water” de ‘Happiness’. Tampoc no puc deixar de pensar que Carver podria ser el veí que em trobo a l’ascensor tres cops al mes i que em saluda amb reserves i abaixa la mirada tímid i incòmode. O el client que ve a comprar un llibre interessant però discret. O l’home a qui a vegades li compro el pa. O fins i tot jo mateix, d’aquí uns anys, quan caigui sobre meu el pes de totes les coses i comenci a tenir por “of the past rising up [and] fear of the present taking flight”. També se m’apareix Bukowski (i no té res a veure el fet que Carver parli d’ell en un dels seus primers poemes) i el veig rient, bevent i tocant-li els pits a una vella demacrada i jo li dic: nano, sí, tens una imatge grotesca, felicitats, nano, però aquí el bo és el senyor Carver que, per cert, et treu dinou anys, nano, bah, no res, eh, però aquí el bo és ell, tu fas el mateix però a vegades sense saber què collons és la literatura. I, finalment, no puc deixar de pensar que traduir poesia és un sacrilegi necessari i no deixo de mirar l’original en anglès després de llegir la traducció castellana i adornar-me, oh, i adonar-me que hi ha poemes que estan tan mal traduïts que no s’entenen si no els llegeixes en la llengua de Carver.