"Tan vehement, va dir-se un calamar, faig el ridícul"

CORSAIRE SANGLOT, Voltant pel Montseny. 2010

Se m’empastifen les mans de tinta. Calamar ingenu!, em diuen, deixa les profunditats marines i cap amunt, mulla’ns de negre. Passen pels voltants balenes que fumen en pipa i et miren amb cara d’indiferència. De tant en tant, un banc de peixos fins com el fil de sang d’una ferida lleu dins de l’aigua. A fora, dic, a la superfície llunyana un reflex del reflex del sol sembla jugar a apuntar-me la cara com en un interrogatori vist en records. “No hi ha descans”, diuen les plantes, ballen les algues, defensen els líquens, exhausts. Hi ha bombolles fines que em pessigollegen l’estómac. M’empastifo les mans de tinta i a dins resto sense reserves. Així és impossible fer filigranes. Calamar ingenu!, criden. Endavant, us dono tota la tinta. Ara no em demaneu no ofegar-vos. M’acosto, lent, a la llum panteixant del cel, a aquesta llum metàl•lica que tant de bo pogués ser una cassola.

Primeres impressions a Beijing

CORSAIRE SANGLOT. Posta de sol a Jingshan Park, 2010

M’he fet tant petit que ja no em trobo i, lliscant per culleres i forquilles, he anat a caure dins d’una cassola plena de brou. Feia tres, cinc dies que l’havia preparat i ara, a poc a poc, s’hi ha anat formant una capa dura i greixosa a la superfície. He intentat posar-me dempeus però era inevitable relliscar constantment. Deu de ser com trobar-se perdut enmig de l’Antàrtida. De fet, és com si l’Antàrtida hagués sofert un terratrèmol i la terra s’hagués estès cap per avall. La calor, xardorosa, m’ha fet suar incessablement i el meu greix s’ha anat unint amb el greix d’aquell que, ara, és el meu món. El brou, de groc encès, ha esdevingut cada cop menys enlluernador. No entenc res. Desconcert. I el plaer, ben íntim, d’haver de trobar-ho tot de nou.