Visió

CORSAIRE SANGLOT, Jazz a 'U Maleho Glena' (Praga), 2008

Bevent cafè a glops mesurats, el tou dels dits ja se li van escalfant mentre veu sortir el sol per la finestra. El vidre fosc de la nit s’ha anat esquerdant a poc a poc, i ja des de llevant una llum, encara dèbil, es barreja amb la matinada líquida. Com un puny, el dia creix, reviu de la flàccida intenció dels inicis i, ara amb força, s’alça i s’estén sense obstacles, i s’atura en cada racó a assenyalar-ho tot, fins que la Margot sent, en el seu cos nuu, com la llum la toca, com li passa la mà pel rostre, la sina, com li recorre les cames esveltes i rotundes, com aconsegueix que el pubis s’ompli de foc, la boca del sol alenant-hi a prop fins que la punta d’alguns pèls s’estremeixen. Des de fora, el seu cos és una llengua de fogueres. I jo la veig, caminant pel carrer, ebri de tanta nit, tan sol, mentre torno a casa per empassar-me la son que no tinc.

Cuques

CORSAIRE SANGLOT, Porta a la Ciutat Prohibida. 2010

Diuen que, segurament, tindrem visita inesperada. La veïna del costat, l’àvia que s’apunta les cardades de tothom en una llista organitzada segons el pis d’on venen els crits i els sacseigs (1r 2a: dos cops; 5è 3a: cap ni un, déu n’hi do!) m’ha fet una confidència espantosa: s’acosta una plaga de cuques. En preguntar-li que com ho sabia, m’ha mirat amb cara de condescendència. És l’època, diu. Ja sap: a l’estiu... Es veu que a l’entrada del garatge, sota d’una tanca metàl•lica, bull la maquinària elèctrica de l’edifici. Amb l’escalfor, les cuques s'hi senten atretes i viuen encastades entre parets d’alumini i cables ardents fins que, a la nit, decideixen fer exploracions. Jo, per si un cas, he decidit esperar l’enemic. Totes les entrades estan controlades, no m’enganxaran desprevingut. Però si en trobo alguna hauré de ser molt ràpid: exterminar-la i fer-la desaparèixer com si res perquè les altres no s’adonin de la pèrdua i no vinguin a molestar. Com que són totes més o menys iguals, no se n’adonen, de les pèrdues. I, si fa no fa, què en trauríem, de numerar-les i saber distingir-les? Tant fa, doncs. Però en el mateix moment en que veuen que un cos mort jeu al seu camp de percepció, s’esveren i corretegen sense destí, cadascuna a la seva voluntat, i proven de copsar-ho tot pam a pam amb les seves antenes movent-se com boges, per si l’amenaça encara hi és. Pel que fa a mi, doncs, no dormiré en tota la nit. Sóc aquí, amigues, endavant. Del fons de l’escala, puc sentir-ho, ve un soroll com de peus petits caminant a gran rapidesa, llunyà. Endavant. Ja venen. Vinga, us espero. Ja piquen a la porta. I jo no penso obrir-la.