Cap editorial convencional no vol editar-me el poemari que he escrit durant aquests tres dies tan intensos. Encara que amics, companys, i gent influent dels mitjans de comunicació i la moguda cultureta i underground de la ciutat m’han felicitat per la quotidianitat que traspua el recull, ple de referències planeres i fàcils, idònies per a ments despertes que entenen que la poesia és destrucció, ningú no m’ha ofert cap altra sortida que autoeditar-me l’obra aquesta. En diré, potser, el títol: Trenca’m la tranca. El joc de paraules és evident (sempre, per al lector àvid i intel·ligent). Com diu el prologuista del llibre (perquè d’edició en paper no en tinc, encara, però prologuista, és clar, sí): “la poesia d’aquest poeta incipient, conegudíssim en ambients culturals de la ciutat de Barcelona, encara no ha vist la llum en paper perquè el paper és carrincló i fa de mal llegir. Amb l’adveniment dels e-books, aquell material del segle passat que s’esgrogueirà al segle vinent (la qual cosa esperem poder veure gràcies als inestimables avanços científics que faran que algun dia Walt Disney torni a la vida i, per fi, puguem gaudir de noves pel·lícules tan dolces com les d’antuvi), l’existència de les llibreries, les biblioteques i les editorials en paper té els dies comptats (tot i que si alguna s’ofereix a publicar-li el llibre al nen, potser podríem parlar-ne). La poesia, com deia, del nen en qüestió és brutal, desenfadada i directa, lliure de retoricismes estúpids (si és que ambdues paraules no són com ‘intel·ligència militar’) i tenen la delicadesa de fer-se entendre absolutament per a tothom: en una presentació que vàrem fer al centre psiquiàtric per a discapacitats i malalts mentals de Gràcia (o era Sants?), la gent aplaudia a pler i el llibre (que encara no està editat, ho recordem per si hi ha algun editor que s’està llegint el pròleg i encara no té remordiments de consciència) es va vendre com si fos un volum de poesies de Joan Margarit.” I per demostrar tot el que el meu estimat prologuista (encara inèdit) ha dit, us proposo que llegiu el següent poema, un petit tast del llibre que m’ha costat tant d’esforç i que espero que algun dia vegi la llum, repeteixo: Trenca’m la tranca. El poema es titula: “La destrucció de la poesia.” Un autèntica oda a la vida.
Nyigui, nyogui,
dius: les molles del matalàs que es moguin!
Xarrup, xarrup,
i vull que l’aigua del teu cos em mulli
com la llimona al pollastre a la planxa.
Vine, que et menjaré la bona tranca
(sóc home)
o vine, que et xuclaré la gran figa
(sóc dona).
I ara, ja, tan amigues (encara dona).
[P.D.: M'he deixat la fotografia de la meva tranca. Demano perdó, però és que si l'hagués penjada segurament m'haurien tancat el bloc perquè són tots una colla de burgesos.]
