Josep Carner, amb només disset anys, publicava aquest article al número 14 d'Universitat Catalana, el desembre de 1901. Endavant, "Els minúsculs":
Veig, amic Martínez Seriñà, que prenent el microscopi vos heu detingut a contemplar la formidable host de microbis que gambeja sobre el bell camp de nostra literatura.
Doneu un Crit d’alerta. No val la pena. El dia que de nostra jovenalla literària ne surtin deu, dotze homes de bona voluntat i de seny clar, els aixafaran inconscientment amb ses petjades.
Són els cucs rampants de sempre. Estèrils, impotents, se rebaten damunt l'obra de l'esperit creador; d'efeminada veu d'impúber, s'enronqueixen per fer-se respectables; inútils per l'amor que engendra, s’entreguen a la sensualitat que embruteix; enemics del mèrit, exalten a mitja dotzena d’imbecilitats que s’inflen, s’inflen... fins a rebentar, com la granota clàssica d’Isop.
(Continuació de l'article)
Segueixen tots un model, com un gran ramat de moltons, el model intel•lectual que esbossàreu encertadament en vostre article. No obstant, algunes diferències hi ha: tots són d’un mateix gènero, mes ja sabeu que en els rams de la Zoologia hi ha que cercar gènero i espècie.
Les espècies no deixen d’ésser variades. Naturista del Tibidabo; sociòleg de Sant Andreu; traductor indirecte; Shakespeare ignorat que fa sarsueles; naturalista del Trianon; catalanista-socialista o, com si diguéssim, amic-enemic de la idea de Pàtria; poeta –pobra poesia!-; graciosos que fan plorar, dramaturgs que fan riure; filòsofs de taula de cafè (cafè pagat pels amics, que és la verdadera filosofia); prosadors de costums –de les pròpies, que Déu sap quines solen ésser-, etc., etc.
En lo demés, exactament igual. Diuen porqueries –és mascle-; se proclamen autònoms de la bugadera –és individualisme- i llegeixen traduccions de pesseta el tomo –tres rals a la fira. La il•lustració abans que tot!
La literatura francesa! En Solà, Pierre Louys, en Mirbeau (que ells confonen amb el cèlebre Mirabeau) i ara Sully Prudhomme. Per cert que estan amoïnats perquè han buscat Proudhon en el Larousse, i només li han trobat que obres econòmiques i polítiques. ¿Per què diables li hauran donat el premi Nobel de poesia? A la llista esmentada hi afegeixen, els que saben una micota el francès i entren amb targeta gratis a l’Ateneu, els habituals col•laboradors del Mercure: Fontainas, Gourmont, Verhaeren, Harold, etcètera.
La literatura italiana! D’Annunzio, l’exaltador del ridícul mamarratxo Garibaldi, l’etern imitador; rei de la prosa italiana, és veritat; son únic mèrit, que només els minúsculs poden traslluir en les infernals traduccions de què parlàvem!
La literatura castellana! Marquina, Gómez Carrillo, Villaespesa, l’americà Rubén Darío, ¡¡Bonafoux!!
I a la catalana... a la catalana ¡ells!
II
Els pobres minúsculs no hi poden fer més; ¡són descoratjadorament imperceptibles!
Ells prou que van a sentir els qüentos degradats d’un home que ha arribat al rebaixament necessari per anar-los contant per unes quantes pessetes; prou funden associacions, quines quotes se paguen amb més o menys puntualitat i quines sessions fan parar l’univers en sec; prou funden periòdics en què hi buiden ses oloroses senalles; prou s’agrupen i s’alaben, i es creixen; tot inútil! Sempre minúsculs!
I ells, que tenen una idea tan delectable d’ells mateixos, quin picar de peus en trobar-se amb el pedruscall de la realitat!
Pobres individualistes, tancats al quarto fosc o al rebost per l’autoritat previsora d’un pare inflexible!
Pobres partidaris de l’amor lliure, que reben una guantada de la guantera o un planxasso de la planxadora!
Pobres filòsofs, en quines pantorrilles encara s’hi veuria el solc del pantalon bombatxo!
¡Oh mesquins subhomes! En el gran camp de lluita de l’Univers els inútils, els imbècils, els migrats, només són un destorb. En el món tot treballa, i vosaltres no treballeu. En el món tot lluita i vosaltres no en sabeu! En el món tot pateix els llargs dolors de la peregrinació envers la fatalitat; però vosaltres, estacionaris, paralítics d’esperit, vos estalviau el dolor, encara que sigui enfonsant-vos mandrosament en vostra imperfecció per temps indefinit!
Vosaltres no teniu el dret de qualificar ningú, de judicar cap obra. Vosaltres heu de tancar-vos en la vostra misèria puix sou prou anèmics per a no poder eixir-ne; ja que haveu perdut totes les nobleses, conserveu-ne una almenys, la de la vergonya.
Vosaltres per a dignificar vostra ànima tísica l’heu coberta d’una llureia ridícula, us heu cuidat més del foc de la pipa que dels de la inspiració, més dels vostres cabells que del crani, i heu perdut tota personalitat.
Mes a través del vostre vestit de cascavells encara apareixeu en cos i ànima. Les paraules de Faust són vostra terrible sentència: “Posa’t sobre el cap perruques de milions de bucles, als teus peus coturns alts d’una cana, que per això no seràs més alt de lo que ets.” A través de vostre vestit de cascavells es veu vostra pobresa, vostre raquitisme, i cada dia us aneu tornant més petits i més ridículs; minúsculs, minúsculs invisibles! I tant aneu decreixent, que a la fi no és ja que sigueu bons ni dolents, savis ni ignorants. Us heu fet tan minúsculs que... ¡no sou!
III
Restellera d’Osvalts! Degenerats, inútils, desarmats, ni tan sols arribeu a tenir la força negativa del mal. El Dant vos tancaria la porta dels seu Infern per esquifits.
Acabareu per caure abatuts, sense forces, en el vell silló, a prop de la finestra.
Veureu a l’acabar –amb la clarividència de l’agonia- l’esplèndid riure de la naturalesa, forta, potent...Vosaltres havíeu de regnar-hi sota aquell cel blau, sobre aquells camps en flor, mes vos en haveu fet indignes, i la terra, implacable com poble en revolta que ha enderrocat un trono, us escarneix amb l’esclat sonor de ses boges rialles.
Vosaltres també acabareu com el pobre héroe dient amb posar imbècil, amb veu tèrbola: -El sol! El sol!
El sol que viurà sempre; el gran fecundador que maleeix les esterilitats; símbol august d’una altra claror, la claror de les ànimes...
Caureu tots en la gran fossa comuna de l’oblit, un darrera l’altre. Sou temporals. Caureu per la llei de la vida amb vostres odis de criatura que ha perdut la baldufa, amb vostres elogis mutus, sòcol d’una fama de veïnat...
I darrera de vostres existències per tota estela, per tot rastre de llum, punts suspensius per sempre més.
Quin desengany pels cucs del cementiri! Us trobaran buits, buits, buits...
IV
Vaig a acabar, amic Martínez. En bé de la nostra literatura crec que se’ns pot permetre l’esplai d’un moment.
Us he dit al començar que no calia emprendre cap creuada per a l’extermini d’aquesta plaga.
No obstant, molta gent està interessada en sa ràpida desaparició.
En primer lloc les famílies dels superhomes que... ¡no els comprenen!, i ses enamorades (l’amor és cego) que es decandeixen sentint aquelles tirades de sublimitats.
En segon lloc les ànimes de bon gust, ànimes dels purgatori, que el passen de debò.
En tercer lloc una pila d’industrials honrats, que cada dia hi perden més diners: fabricants de sabó, tovalloles, raspalls, raspallets de dents i ungles, polvos insecticides, etcètera, etc.
I així tota una corrua de gent, però sobretot aquell senyor tan amagat, que l’un l’ha vist blanc i l’altre negre, a qui tothom coneix de vista, però amb qui molt poca gent hi té tractes, amb el Sentit Comú, gran aterrador i esclafador de minúsculs, a major honra i glòria de son altíssim poder, que per molts anys pugui escometre semblants obres.
Veig, amic Martínez Seriñà, que prenent el microscopi vos heu detingut a contemplar la formidable host de microbis que gambeja sobre el bell camp de nostra literatura.
Doneu un Crit d’alerta. No val la pena. El dia que de nostra jovenalla literària ne surtin deu, dotze homes de bona voluntat i de seny clar, els aixafaran inconscientment amb ses petjades.
Són els cucs rampants de sempre. Estèrils, impotents, se rebaten damunt l'obra de l'esperit creador; d'efeminada veu d'impúber, s'enronqueixen per fer-se respectables; inútils per l'amor que engendra, s’entreguen a la sensualitat que embruteix; enemics del mèrit, exalten a mitja dotzena d’imbecilitats que s’inflen, s’inflen... fins a rebentar, com la granota clàssica d’Isop.
(Continuació de l'article)
Segueixen tots un model, com un gran ramat de moltons, el model intel•lectual que esbossàreu encertadament en vostre article. No obstant, algunes diferències hi ha: tots són d’un mateix gènero, mes ja sabeu que en els rams de la Zoologia hi ha que cercar gènero i espècie.
Les espècies no deixen d’ésser variades. Naturista del Tibidabo; sociòleg de Sant Andreu; traductor indirecte; Shakespeare ignorat que fa sarsueles; naturalista del Trianon; catalanista-socialista o, com si diguéssim, amic-enemic de la idea de Pàtria; poeta –pobra poesia!-; graciosos que fan plorar, dramaturgs que fan riure; filòsofs de taula de cafè (cafè pagat pels amics, que és la verdadera filosofia); prosadors de costums –de les pròpies, que Déu sap quines solen ésser-, etc., etc.
En lo demés, exactament igual. Diuen porqueries –és mascle-; se proclamen autònoms de la bugadera –és individualisme- i llegeixen traduccions de pesseta el tomo –tres rals a la fira. La il•lustració abans que tot!
La literatura francesa! En Solà, Pierre Louys, en Mirbeau (que ells confonen amb el cèlebre Mirabeau) i ara Sully Prudhomme. Per cert que estan amoïnats perquè han buscat Proudhon en el Larousse, i només li han trobat que obres econòmiques i polítiques. ¿Per què diables li hauran donat el premi Nobel de poesia? A la llista esmentada hi afegeixen, els que saben una micota el francès i entren amb targeta gratis a l’Ateneu, els habituals col•laboradors del Mercure: Fontainas, Gourmont, Verhaeren, Harold, etcètera.
La literatura italiana! D’Annunzio, l’exaltador del ridícul mamarratxo Garibaldi, l’etern imitador; rei de la prosa italiana, és veritat; son únic mèrit, que només els minúsculs poden traslluir en les infernals traduccions de què parlàvem!
La literatura castellana! Marquina, Gómez Carrillo, Villaespesa, l’americà Rubén Darío, ¡¡Bonafoux!!
I a la catalana... a la catalana ¡ells!
II
Els pobres minúsculs no hi poden fer més; ¡són descoratjadorament imperceptibles!
Ells prou que van a sentir els qüentos degradats d’un home que ha arribat al rebaixament necessari per anar-los contant per unes quantes pessetes; prou funden associacions, quines quotes se paguen amb més o menys puntualitat i quines sessions fan parar l’univers en sec; prou funden periòdics en què hi buiden ses oloroses senalles; prou s’agrupen i s’alaben, i es creixen; tot inútil! Sempre minúsculs!
I ells, que tenen una idea tan delectable d’ells mateixos, quin picar de peus en trobar-se amb el pedruscall de la realitat!
Pobres individualistes, tancats al quarto fosc o al rebost per l’autoritat previsora d’un pare inflexible!
Pobres partidaris de l’amor lliure, que reben una guantada de la guantera o un planxasso de la planxadora!
Pobres filòsofs, en quines pantorrilles encara s’hi veuria el solc del pantalon bombatxo!
¡Oh mesquins subhomes! En el gran camp de lluita de l’Univers els inútils, els imbècils, els migrats, només són un destorb. En el món tot treballa, i vosaltres no treballeu. En el món tot lluita i vosaltres no en sabeu! En el món tot pateix els llargs dolors de la peregrinació envers la fatalitat; però vosaltres, estacionaris, paralítics d’esperit, vos estalviau el dolor, encara que sigui enfonsant-vos mandrosament en vostra imperfecció per temps indefinit!
Vosaltres no teniu el dret de qualificar ningú, de judicar cap obra. Vosaltres heu de tancar-vos en la vostra misèria puix sou prou anèmics per a no poder eixir-ne; ja que haveu perdut totes les nobleses, conserveu-ne una almenys, la de la vergonya.
Vosaltres per a dignificar vostra ànima tísica l’heu coberta d’una llureia ridícula, us heu cuidat més del foc de la pipa que dels de la inspiració, més dels vostres cabells que del crani, i heu perdut tota personalitat.
Mes a través del vostre vestit de cascavells encara apareixeu en cos i ànima. Les paraules de Faust són vostra terrible sentència: “Posa’t sobre el cap perruques de milions de bucles, als teus peus coturns alts d’una cana, que per això no seràs més alt de lo que ets.” A través de vostre vestit de cascavells es veu vostra pobresa, vostre raquitisme, i cada dia us aneu tornant més petits i més ridículs; minúsculs, minúsculs invisibles! I tant aneu decreixent, que a la fi no és ja que sigueu bons ni dolents, savis ni ignorants. Us heu fet tan minúsculs que... ¡no sou!
III
Restellera d’Osvalts! Degenerats, inútils, desarmats, ni tan sols arribeu a tenir la força negativa del mal. El Dant vos tancaria la porta dels seu Infern per esquifits.
Acabareu per caure abatuts, sense forces, en el vell silló, a prop de la finestra.
Veureu a l’acabar –amb la clarividència de l’agonia- l’esplèndid riure de la naturalesa, forta, potent...Vosaltres havíeu de regnar-hi sota aquell cel blau, sobre aquells camps en flor, mes vos en haveu fet indignes, i la terra, implacable com poble en revolta que ha enderrocat un trono, us escarneix amb l’esclat sonor de ses boges rialles.
Vosaltres també acabareu com el pobre héroe dient amb posar imbècil, amb veu tèrbola: -El sol! El sol!
El sol que viurà sempre; el gran fecundador que maleeix les esterilitats; símbol august d’una altra claror, la claror de les ànimes...
Caureu tots en la gran fossa comuna de l’oblit, un darrera l’altre. Sou temporals. Caureu per la llei de la vida amb vostres odis de criatura que ha perdut la baldufa, amb vostres elogis mutus, sòcol d’una fama de veïnat...
I darrera de vostres existències per tota estela, per tot rastre de llum, punts suspensius per sempre més.
Quin desengany pels cucs del cementiri! Us trobaran buits, buits, buits...
IV
Vaig a acabar, amic Martínez. En bé de la nostra literatura crec que se’ns pot permetre l’esplai d’un moment.
Us he dit al començar que no calia emprendre cap creuada per a l’extermini d’aquesta plaga.
No obstant, molta gent està interessada en sa ràpida desaparició.
En primer lloc les famílies dels superhomes que... ¡no els comprenen!, i ses enamorades (l’amor és cego) que es decandeixen sentint aquelles tirades de sublimitats.
En segon lloc les ànimes de bon gust, ànimes dels purgatori, que el passen de debò.
En tercer lloc una pila d’industrials honrats, que cada dia hi perden més diners: fabricants de sabó, tovalloles, raspalls, raspallets de dents i ungles, polvos insecticides, etcètera, etc.
I així tota una corrua de gent, però sobretot aquell senyor tan amagat, que l’un l’ha vist blanc i l’altre negre, a qui tothom coneix de vista, però amb qui molt poca gent hi té tractes, amb el Sentit Comú, gran aterrador i esclafador de minúsculs, a major honra i glòria de son altíssim poder, que per molts anys pugui escometre semblants obres.
1 comentari:
Ei Marc. El teu nou disseny mola. No puc dormir grrr.
Publica un comentari a l'entrada