Josep Carner, amb només disset anys, publicava aquest article al número 14 d'Universitat Catalana, el desembre de 1901. Endavant, "Els minúsculs":
Veig, amic Martínez Seriñà, que prenent el microscopi vos heu detingut a contemplar la formidable host de microbis que gambeja sobre el bell camp de nostra literatura.
Doneu un Crit d’alerta. No val la pena. El dia que de nostra jovenalla literària ne surtin deu, dotze homes de bona voluntat i de seny clar, els aixafaran inconscientment amb ses petjades.
Són els cucs rampants de sempre. Estèrils, impotents, se rebaten damunt l'obra de l'esperit creador; d'efeminada veu d'impúber, s'enronqueixen per fer-se respectables; inútils per l'amor que engendra, s’entreguen a la sensualitat que embruteix; enemics del mèrit, exalten a mitja dotzena d’imbecilitats que s’inflen, s’inflen... fins a rebentar, com la granota clàssica d’Isop.
Veig, amic Martínez Seriñà, que prenent el microscopi vos heu detingut a contemplar la formidable host de microbis que gambeja sobre el bell camp de nostra literatura.
Doneu un Crit d’alerta. No val la pena. El dia que de nostra jovenalla literària ne surtin deu, dotze homes de bona voluntat i de seny clar, els aixafaran inconscientment amb ses petjades.
Són els cucs rampants de sempre. Estèrils, impotents, se rebaten damunt l'obra de l'esperit creador; d'efeminada veu d'impúber, s'enronqueixen per fer-se respectables; inútils per l'amor que engendra, s’entreguen a la sensualitat que embruteix; enemics del mèrit, exalten a mitja dotzena d’imbecilitats que s’inflen, s’inflen... fins a rebentar, com la granota clàssica d’Isop.
