dijous, 7 de gener del 2010

Espectador

















M’ho conec. L’horror. Les fuites de la realitat. Tot cau. Com un edifici gran, un palau o, millor, una catedral, tocant la pedra rugosa i forta. Resseguir les juntures que dibuixen dues roques amigues, repassar-ne la pols i pensar que potser una milionèsima part d’aquesta pàtina, d’aquest material dur, ha conviscut amb gent molt antiga, impossible. Entrar a l’edifici i observar el ritual de les creences. Endevinar que totes elles poden posar-se en dubte però que allà hi són. Tenir la seguretat de, com a mínim, ser més llest que els altres i poder-les posar en dubte perquè hi són. I, de sobte, el terrible. Engrunes de sorra precipitant-se lentes contra el terra fred. Un soroll llunyà cada cop més abassegador i bruelant. El moviment sísmic a les parets, les grans pedres cedint de sobte, les pintures i les estàtues partint-se com testes escapçades. L’obertura final dels fonaments profunds i el buit cismàtic cap al no-res. Però molt més paralitzant i mortífer és descobrir que la veritat, malgrat estar submergida, sempre acaba surant i adonar-se que les coses tenen un ordre preestablert i que, sense veure-ho, s’han estat organitzant lentament fins a esclatar en la posició final. En efecte, ser un asceta i veure com en cinc minuts totes les roques del món s’organitzen al davant astronòmicament per encaixar ràpides i incessants, el vent rabent, en una estructura descomunal i definitiva. Tota la feina d’anys condensada en tan poc temps. Després la sang és vapor que s’esmuny. Els últims moviments de la bèstia desarmada: tocar la pedra nua, inamovible. I desitjar que de sobte tot trontolli.