Si vols vendre, treballa al mercat

"I fins i tot, per la part que ens toca, massa llibres en català: sembla que uns 12.000 o 14.000 per any. És a dir, un disbarat incomprensible. (...) Són més llibres dels que es publiquen en gran part de les llengües europees de dimensions semblants o fins i tot superiors. Suposem, per continuar, que d’aquests dotze mil llibres, sis-cents (un modest 5%) puguen considerar-se com a “literaris” (és a dir, no únicament “utilitaris” o d’entreteniment), que d’aquests sis-cents, seixanta siguen de qualitat mínimament respectable, és a dir “bons llibres” i de lectura satisfactòria per a l’amant de les lletres, i finalment que, d’aquests seixanta, una dotzena, o només mitja, arriben a la condició d’excel·lents. Salvarem cada any seixanta llibres, només dotze, només sis? Si és així, i crec que sí que ho és, potser que ens salvarem tots, com els deu justos, o només cinc, haurien salvat de la pluja de sofre i de foc els habitants de Sodoma i Gomorra. Això és, doncs, el que hauríem de saber fer: saber discernir aquella cosa tan ambigua que se’n diu qualitat, saber quin llibre val més i quin no tant i quin no val res, saber separar les vendes de l’estètica, diferenciar la facilitat de l’art. Perquè, o la literatura és una de les belles arts, o no és res més que pur producte comercial. No sé si la bona literatura pot salvar o donar consistència a un país com el nostre: sí que sé que la literatura dolenta no li fa cap favor."

Joan F. Mira, "Massa llibres, potser", Quadern (València), 14 de juliol de 2011

Minúscul.

Ja l’ha tornada a fer. El pobre Dedéu, articulista avorridíssim de l’Avui amb aspiracions pseudoculturetes, ha tornat a demostrar que llegir molt (si és que ho fa) no serveix de res: la clau està en llegir bé. I escriure molt tampoc no és la solució: calli i pensi. El senyoret de casa bona escriu articlets, bàsicament, de dos tipus: els uns, amb referències filosòfiques o literàries per descriure, amb simplicitat, un món tan complex com aquest; els altres, amb algun postulat obscè sobre política: qui votarà a les eleccions municipals o qüestions com aquestes, més de gust (m’agrada conduir, m’agrada Unitat) que de raó (l’excel·lentíssim pensador, a l’alçada d’un voltaire pronunciat a la catalana, ens confessa que votarà Portabella “perquè té la ciutat ben apresa i no fa volar coloms”).

El més curiós, però, és veure com en Bernat de ca l’Avui es contradiu d’una forma tan pueril: a tort i a dret, titlla amb mà d’intel·lectualet del segle XIX (j’acusse!) de cursis tothom qui, ell suposa, creu en “la vocació ideològica” dels partits polítics en un article homònim a la sensació que provoca la seva lectura. En diu el mateix dels indignats de Plaça Catalunya. Ai, amic Dedéu!, mira que ho tenies ben fàcil, per criticar els acampats i sortir-te'n amb la teva! Però ni tan sols aquest cop, pobre!, no és capaç de fer un article amb alguna cosa més que no siguin, precisament, “bons sentiments”: “[els indignats] són la descendència natural d'una classe política que no té valentia ni per fer respectar l'espai públic, que permet que s'escarneixi durant dies el monument al president Macià sense intervenció de la policia” i continua dient “(aprofito per felicitar de nou l'exquisida i mesurada intervenció de la nostra policia)”: Dedéu, Dedéu, la ironia s’ha de saber administrar correctament, com les lectures i els articlets!

I acaba per tractar de burgesets als acampats: home!, de nou el noiet fa cas del parentiu que li regala el cognom per reblar la coseta aquesta amb dogmatisme que, sempre, és simplicitat. De tant en tant, això sí, ens va regalant frases encara més amanides, que ratllen la cursileria que tant critica: “Créixer consisteix a anar descobrint que, per tirar endavant a la vida, gairebé mai no en tindràs prou amb els sentiments” (Espinosa dixit?); o ens ofereix sentències per fer-se el maleït: “Fa anys que provo d'entendre la infinitat de coses horribles que conformen aquest món, el caos del qual em fa sentir tremendament estúpid i incapaç. Però em reservo la penitència per viure-la sol, quan vaig al llit i abraço la fidelitat del coixí.” Ai, Dedéu, sempre buscant la poesia de la vida, sempre tan romàntic: no cal fer-se el Salvador, que de Sostres ja n’hi ha un.

Visió

CORSAIRE SANGLOT, Jazz a 'U Maleho Glena' (Praga), 2008

Bevent cafè a glops mesurats, el tou dels dits ja se li van escalfant mentre veu sortir el sol per la finestra. El vidre fosc de la nit s’ha anat esquerdant a poc a poc, i ja des de llevant una llum, encara dèbil, es barreja amb la matinada líquida. Com un puny, el dia creix, reviu de la flàccida intenció dels inicis i, ara amb força, s’alça i s’estén sense obstacles, i s’atura en cada racó a assenyalar-ho tot, fins que la Margot sent, en el seu cos nuu, com la llum la toca, com li passa la mà pel rostre, la sina, com li recorre les cames esveltes i rotundes, com aconsegueix que el pubis s’ompli de foc, la boca del sol alenant-hi a prop fins que la punta d’alguns pèls s’estremeixen. Des de fora, el seu cos és una llengua de fogueres. I jo la veig, caminant pel carrer, ebri de tanta nit, tan sol, mentre torno a casa per empassar-me la son que no tinc.

Per fi.

"Una altra cosa, ben diferent, és la faena de separar el gra de la palla, de trobar l’art en les pàgines impreses, i ací tinc la impressió que els nostres crítics són una mica massa tous. Que allò que fan, sobretot, és glossar o comentar, cosa ben útil i necessària, però que no solen criticar, emetre judicis: dir “això és molt bo, o bo, o regular, o dolent”, i explicar per què. La prudència és virtut necessària, però tinc por que la circumspecció dels crítics no forme part més aviat dels vicis difícilment superables. Els autors, d’altra banda, som vanitosos i sensibles, vicis sense els quals probablement ens dedicaríem a activitats menys arriscades. Però, justament per la nostra vanitat i la nostra inseguretat, algú ens ha de dir si ho hem fet bé, i donar-nos alguna alegria; i si ho hem fet malament, encara que ens irrite. I sobretot, algú els ho ha de dir als lectors. Cada any, quan s’acosta Sant Jordi, la muntanya de llibres nous torna a ser impressionant, inabastable. Però si, com a resultat d’un saludable rigor en la crítica, la conclusió fóra que no hi ha prou llibres excel·lents en la nova collita, no patim, que no passa res. Cap literatura està obligada a produir grans obres cada any: ja en vindran. Que els crítics ens expliquen quins llibres paga la pena llegir, i per què, i que ens estalvien molta lectura inútil, per favor. I després, si no n’hem quedat satisfets, sempre podem tornar als clàssics, que no s’acaben mai."

Joan F. Mira: "Sobre llibres (i crítics?)", El País. Quadern (València), p. 9

Piano de cua

El piano que s’exposa a la cel·la 2 no va coexistir amb Chopin quan ell i la seva dona, George Sand, van passar una temporada a Valldemossa. El de debò és a la cel·la 4, abans coneguda com a cel·la 3. Un fet tan important com aquest mereix tota l’atenció del món. Ja feia temps que una veïna, mallorquina de naixement, m’ho deia: no et creguis res del que vegis a Valldemossa, són uns beneits. Jo li responia que aquesta malfiança popular, la de l’àvia que desconfia de la carnissera perquè porta el davantal brut, sempre m’ha molestat. Ara, però, davant d’un descobriment tant important que porta vuitanta anys de litigis i escaramusses, trobo que li he de donar la raó. Aquesta gent no sap el que es fa: no s’imaginen quant em costa, a mi, donar la raó a la veïna de dalt. M’obliguen a empassar-me l’orgull dels llibres, a haver de començar a confiar més en la saviesa popular, aquella de los pájaros volando. A partir d’ara estaré a la mercè (que així es diu) de la veïna mallorquina. I temo per quan torni a dir-me que Picasso mai no va existir i que resultava ser un alter ego de Miró. O que en realitat García Lorca era una dona que, per tal de poder ser reconeguda literàriament, es vestia com un home (aquesta sí que la temo de debò). Aquest fet és tan important que, si fos Gaddafi, deixaria estar Trípoli i faria una visita curta a la Cartoixa. Veurien si el piano de la cel·la 2 no és el que va tocar Chopin.

'Sobre la sublimidad', de (pseudo) Longino

Chema Madoz

  "Lo curioso es que Longino se atreve incluso a encontrar una justificación para los mediocres. Dice que todo el mundo sabe que los aciertos poéticos se recuerdan menos que los errores y que por eso la mayoría de los poetas prefieren no arriesgarse a que su nombre pase a la posteridad ligado a algún defecto reprochable por haber intentado alguna innovación. Esto explica -piensa Longino-, no sólo el hecho de que haya muchos poetas mediocres, sino incluso existan mediocridades correctas, es decir, poetas que no están dispuestos a asumir grandes riesgos pero que demuestran una cierta calidad, consiguiendo algunos aciertos importantes y no dando nunca un paso en falso. Quienes así se comportan tal vez pisen siempre terreno firme y se sientan seguros, pero desde luego nunca llegarán a ser -en opinión de Longino- poetas sublimes, pues sólo aquel que asume riesgos y se expone a grandes caídas logra la sublimidad. Sin correr riesgos, pues, pueden conseguirse algunas excelencias, pero éstas carecerán de la auténtica grandeza."

David Viñas Piquer a Historia de la crítica literaria

p. 78 

Ejpaña no funciona

Els membres d’Alianza Nacional tenen tota la raó: “Tanto el Rey, como los sucesivos Gobiernos del actual Régimen político, las Fuerzas Armadas, las Cortes Generales, los Tribunales o la Fiscalía General del Estado –es decir, las Instituciones y los Poderes obligados a ello-, han abdicado de sus obligaciones hacia la soberanía, la unidad y la dignidad de la Nación.” Per això ells, tan preocupats pel bon funcionament de l’estat, perdó, nació, han decidit emprendre “la acción directa” i sostreure unes urnes de la consulta independentista de Terrassa perquè, i això és evident, consultar a la societat si li convé o no que Catalunya esdevingui un Estat atempta, directament, contra la democràcia espanyola. Els membres de l’Alianza Nacional tenen tota la raó: per això, quan convoquen alguna manifestació, onegen banderes anteriors a la Constitució, amb l’àguila triomfant enmig; per això en el seu programa declaren que “el separatismo ha de ser tratado como el delito de alta traición que es, y las concesiones realizadas a los separatistas han de ser revocadas por ser ilegítimas. Se ha de asegurar la unidad de la nación a toda costa”; per això demanen “la imposición del ‘ius sanguinis’ (derecho de sangre) como criterio para adquirir la nacionalidad, así como la revocación de la ciudadanía a aquellos individuos que no sean asimilables por su estirpe o mentalidad dentro de la comunidad nacional.” I és que tenen, per favor!, tota la raó. Les institucions d’aquest estat no funcionen perquè, si ho fessin, tots ells ja serien a la presó.

La destrucció de la poesia.

Cap editorial convencional no vol editar-me el poemari que he escrit durant aquests tres dies tan intensos. Encara que amics, companys, i gent influent dels mitjans de comunicació i la moguda cultureta i underground de la ciutat m’han felicitat per la quotidianitat que traspua el recull, ple de referències planeres i fàcils, idònies per a ments despertes que entenen que la poesia és destrucció, ningú no m’ha ofert cap altra sortida que autoeditar-me l’obra aquesta. En diré, potser, el títol: Trenca’m la tranca. El joc de paraules és evident (sempre, per al lector àvid i intel·ligent).  Com diu el prologuista del llibre (perquè d’edició en paper no en tinc, encara, però prologuista, és clar, sí): “la poesia d’aquest poeta incipient, conegudíssim en ambients culturals de la ciutat de Barcelona, encara no ha vist la llum en paper perquè el paper és carrincló i fa de mal llegir. Amb l’adveniment dels e-books, aquell material del segle passat que s’esgrogueirà al segle vinent (la qual cosa esperem poder veure gràcies als inestimables avanços científics que faran que algun dia Walt Disney torni a la vida i, per fi, puguem gaudir de noves pel·lícules tan dolces com les d’antuvi), l’existència de les llibreries, les biblioteques i les editorials en paper té els dies comptats (tot i que si alguna s’ofereix a publicar-li el llibre al nen, potser podríem parlar-ne). La poesia, com deia, del nen en qüestió és brutal, desenfadada i directa, lliure de retoricismes estúpids (si és que ambdues paraules no són com ‘intel·ligència militar’) i tenen la delicadesa de fer-se entendre absolutament per a tothom: en una presentació que vàrem fer al centre psiquiàtric per a discapacitats i malalts mentals de Gràcia (o era Sants?), la gent aplaudia a pler i el llibre (que encara no està editat, ho recordem per si hi ha algun editor que s’està llegint el pròleg i encara no té remordiments de consciència) es va vendre com si fos un volum de poesies de Joan Margarit.” I per demostrar tot el que el meu estimat prologuista (encara inèdit) ha dit, us proposo que llegiu el següent poema, un petit tast del llibre que m’ha costat tant d’esforç i que espero que algun dia vegi la llum, repeteixo: Trenca’m la tranca. El poema es titula: “La destrucció de la poesia.” Un autèntica oda a la vida.

Nyigui, nyogui,

dius: les molles del matalàs que es moguin!

Xarrup, xarrup,

i vull que l’aigua del teu cos em mulli

com la llimona al pollastre a la planxa.

Vine, que et menjaré la bona tranca

(sóc home)

o vine, que et xuclaré la gran figa

(sóc dona).

I ara, ja, tan amigues (encara dona).

[P.D.: M'he deixat la fotografia de la meva tranca. Demano perdó, però és que si l'hagués penjada segurament m'haurien tancat el bloc perquè són tots una colla de burgesos.]