Minúscul.

Ja l’ha tornada a fer. El pobre Dedéu, articulista avorridíssim de l’Avui amb aspiracions pseudoculturetes, ha tornat a demostrar que llegir molt (si és que ho fa) no serveix de res: la clau està en llegir bé. I escriure molt tampoc no és la solució: calli i pensi. El senyoret de casa bona escriu articlets, bàsicament, de dos tipus: els uns, amb referències filosòfiques o literàries per descriure, amb simplicitat, un món tan complex com aquest; els altres, amb algun postulat obscè sobre política: qui votarà a les eleccions municipals o qüestions com aquestes, més de gust (m’agrada conduir, m’agrada Unitat) que de raó (l’excel·lentíssim pensador, a l’alçada d’un voltaire pronunciat a la catalana, ens confessa que votarà Portabella “perquè té la ciutat ben apresa i no fa volar coloms”).

El més curiós, però, és veure com en Bernat de ca l’Avui es contradiu d’una forma tan pueril: a tort i a dret, titlla amb mà d’intel·lectualet del segle XIX (j’acusse!) de cursis tothom qui, ell suposa, creu en “la vocació ideològica” dels partits polítics en un article homònim a la sensació que provoca la seva lectura. En diu el mateix dels indignats de Plaça Catalunya. Ai, amic Dedéu!, mira que ho tenies ben fàcil, per criticar els acampats i sortir-te'n amb la teva! Però ni tan sols aquest cop, pobre!, no és capaç de fer un article amb alguna cosa més que no siguin, precisament, “bons sentiments”: “[els indignats] són la descendència natural d'una classe política que no té valentia ni per fer respectar l'espai públic, que permet que s'escarneixi durant dies el monument al president Macià sense intervenció de la policia” i continua dient “(aprofito per felicitar de nou l'exquisida i mesurada intervenció de la nostra policia)”: Dedéu, Dedéu, la ironia s’ha de saber administrar correctament, com les lectures i els articlets!

I acaba per tractar de burgesets als acampats: home!, de nou el noiet fa cas del parentiu que li regala el cognom per reblar la coseta aquesta amb dogmatisme que, sempre, és simplicitat. De tant en tant, això sí, ens va regalant frases encara més amanides, que ratllen la cursileria que tant critica: “Créixer consisteix a anar descobrint que, per tirar endavant a la vida, gairebé mai no en tindràs prou amb els sentiments” (Espinosa dixit?); o ens ofereix sentències per fer-se el maleït: “Fa anys que provo d'entendre la infinitat de coses horribles que conformen aquest món, el caos del qual em fa sentir tremendament estúpid i incapaç. Però em reservo la penitència per viure-la sol, quan vaig al llit i abraço la fidelitat del coixí.” Ai, Dedéu, sempre buscant la poesia de la vida, sempre tan romàntic: no cal fer-se el Salvador, que de Sostres ja n’hi ha un.