Per fi.

"Una altra cosa, ben diferent, és la faena de separar el gra de la palla, de trobar l’art en les pàgines impreses, i ací tinc la impressió que els nostres crítics són una mica massa tous. Que allò que fan, sobretot, és glossar o comentar, cosa ben útil i necessària, però que no solen criticar, emetre judicis: dir “això és molt bo, o bo, o regular, o dolent”, i explicar per què. La prudència és virtut necessària, però tinc por que la circumspecció dels crítics no forme part més aviat dels vicis difícilment superables. Els autors, d’altra banda, som vanitosos i sensibles, vicis sense els quals probablement ens dedicaríem a activitats menys arriscades. Però, justament per la nostra vanitat i la nostra inseguretat, algú ens ha de dir si ho hem fet bé, i donar-nos alguna alegria; i si ho hem fet malament, encara que ens irrite. I sobretot, algú els ho ha de dir als lectors. Cada any, quan s’acosta Sant Jordi, la muntanya de llibres nous torna a ser impressionant, inabastable. Però si, com a resultat d’un saludable rigor en la crítica, la conclusió fóra que no hi ha prou llibres excel·lents en la nova collita, no patim, que no passa res. Cap literatura està obligada a produir grans obres cada any: ja en vindran. Que els crítics ens expliquen quins llibres paga la pena llegir, i per què, i que ens estalvien molta lectura inútil, per favor. I després, si no n’hem quedat satisfets, sempre podem tornar als clàssics, que no s’acaben mai."

Joan F. Mira: "Sobre llibres (i crítics?)", El País. Quadern (València), p. 9