dissabte, 13 de novembre del 2010

Cuques

CORSAIRE SANGLOT, Porta a la Ciutat Prohibida. 2010

Diuen que, segurament, tindrem visita inesperada. La veïna del costat, l’àvia que s’apunta les cardades de tothom en una llista organitzada segons el pis d’on venen els crits i els sacseigs (1r 2a: dos cops; 5è 3a: cap ni un, déu n’hi do!) m’ha fet una confidència espantosa: s’acosta una plaga de cuques. En preguntar-li que com ho sabia, m’ha mirat amb cara de condescendència. És l’època, diu. Ja sap: a l’estiu... Es veu que a l’entrada del garatge, sota d’una tanca metàl•lica, bull la maquinària elèctrica de l’edifici. Amb l’escalfor, les cuques s'hi senten atretes i viuen encastades entre parets d’alumini i cables ardents fins que, a la nit, decideixen fer exploracions. Jo, per si un cas, he decidit esperar l’enemic. Totes les entrades estan controlades, no m’enganxaran desprevingut. Però si en trobo alguna hauré de ser molt ràpid: exterminar-la i fer-la desaparèixer com si res perquè les altres no s’adonin de la pèrdua i no vinguin a molestar. Com que són totes més o menys iguals, no se n’adonen, de les pèrdues. I, si fa no fa, què en trauríem, de numerar-les i saber distingir-les? Tant fa, doncs. Però en el mateix moment en que veuen que un cos mort jeu al seu camp de percepció, s’esveren i corretegen sense destí, cadascuna a la seva voluntat, i proven de copsar-ho tot pam a pam amb les seves antenes movent-se com boges, per si l’amenaça encara hi és. Pel que fa a mi, doncs, no dormiré en tota la nit. Sóc aquí, amigues, endavant. Del fons de l’escala, puc sentir-ho, ve un soroll com de peus petits caminant a gran rapidesa, llunyà. Endavant. Ja venen. Vinga, us espero. Ja piquen a la porta. I jo no penso obrir-la.

1 comentari:

Martí Bou ha dit...

Amb les cuques, com amb els humans, segons com no és tant el mort com qui el vetlla.

I si necessites identificacions, a la tenda del Barça pots personificar noms i dorsals.

I és que, què fariem sense el futbol?