Mides

ANOTHERMOUNTAINMAN "Lanwei 4 /BFly Away, Guangzhou, China", 2006

©Anothermountainman (Stanley Wong) 10 Chancery Lane Gallery

No sé veure’m en cap mirall. Envellirem junts, ja està, morirem sols però l’un al costat de l’altre. Saps?, no tinc ganes de moure’m. Tot és aquí, no tinc gaire ganes de moure’m. El món, per mi, és petit. El món, aquí, és ben petit. T’ho has de ficar al cap. No em serveixen de res aquestes ínfules baratàries, et dic que tot és ben petit. Tot és el límit del nostre cos. L’espècie camina cap un estat de perfecció, deien, i aquell qui no oblida allò que no pot sospesar és dèbil, deien també. Tots dos, morts. Però el món és tan petit. Quan passo per un mirall sempre faig l’intent de pentinar-me. No sé veure’m en cap mirall, on has après? Miro per la finestra i, oh, el món hauria de ser tant més petit. No sé si podria trobar un manual que m’ensenyés a veure’m al mirall. Perquè m’hi perdo. Un mapa, potser. El món hauria de poder-se desinflar. Tinc el cos, per dins, com l’escorça d’un arbre. Envellirem junts i prou, i somriurem, perquè no?, somriurem a les càmeres, somriurem als familiars quan vinguin a veure com la mort ens deixa ben secs. Tot és qüestió de pràctica. Si com a mínim pogués aprendre a veure’m al mirall per poder assajar-ho. I tant que n’és, de petit, el món.