Ball

FRANCESCA WOODMAN. Yet, Another Leaden Sky, Rome, 1977-1978

Jo, en fi, no ho sé, què vols que et digui?, hi ha moments en què ballo sol. Marxo al racó més fosc i ballo sol, encara que en el fons estigui ballant a través de les ombres amb tu. Swing?, mai, no puc anar enrere sense la sinèrgia d’un cos. Alguna cosa més dura, potser. Hi ha aventurers i hi ha sedentaris, no sé com dir-t’ho, vaja, que si jo entrés en una selva obscura buscaria un clar per viure-hi fins a la mort. Fer expedicions?, no, gràcies. Ja sé, o ja intueixo que sota tot el que veig hi ha un munt de cuques. Com et penses que trepitjo la gespa?, com si fos un vidre fi, fi. Ballar, doncs, m’és com volar. I no entorno mai els ulls, ho veig tot en un lleu difuminat fotogràfic. Podria, ja ho sé, podria definir els contorns fins a clivellar-me els ulls amb la forma de totes les coses. Però jo, en fi, què vols que et digui?, no sé ben bé què fer-ne, de tots aquests dies que no he escollit, de tot aquest temps que mai no he comprat.