CORSAIRE SANGLOT. Posta de sol a Jingshan Park, 2010M’he fet tant petit que ja no em trobo i, lliscant per culleres i forquilles, he anat a caure dins d’una cassola plena de brou. Feia tres, cinc dies que l’havia preparat i ara, a poc a poc, s’hi ha anat formant una capa dura i greixosa a la superfície. He intentat posar-me dempeus però era inevitable relliscar constantment. Deu de ser com trobar-se perdut enmig de l’Antàrtida. De fet, és com si l’Antàrtida hagués sofert un terratrèmol i la terra s’hagués estès cap per avall. La calor, xardorosa, m’ha fet suar incessablement i el meu greix s’ha anat unint amb el greix d’aquell que, ara, és el meu món. El brou, de groc encès, ha esdevingut cada cop menys enlluernador. No entenc res. Desconcert. I el plaer, ben íntim, d’haver de trobar-ho tot de nou.
1 comentari:
Si tu no en tens, de greix, per molt que mengis patates braves i xocolata Milka! Però oh, com mola la sensació de què cony foto aquí, tot val un dòlar i crec que tornaré a casa amb la motxilla plena d'estris inútils made in Asia.
PD. Ben divertit que el codi per comentar sigui "chonis".
Publica un comentari a l'entrada