CORSAIRE SANGLOT, Voltant pel Montseny. 2010Se m’empastifen les mans de tinta. Calamar ingenu!, em diuen, deixa les profunditats marines i cap amunt, mulla’ns de negre. Passen pels voltants balenes que fumen en pipa i et miren amb cara d’indiferència. De tant en tant, un banc de peixos fins com el fil de sang d’una ferida lleu dins de l’aigua. A fora, dic, a la superfície llunyana un reflex del reflex del sol sembla jugar a apuntar-me la cara com en un interrogatori vist en records. “No hi ha descans”, diuen les plantes, ballen les algues, defensen els líquens, exhausts. Hi ha bombolles fines que em pessigollegen l’estómac. M’empastifo les mans de tinta i a dins resto sense reserves. Així és impossible fer filigranes. Calamar ingenu!, criden. Endavant, us dono tota la tinta. Ara no em demaneu no ofegar-vos. M’acosto, lent, a la llum panteixant del cel, a aquesta llum metàl•lica que tant de bo pogués ser una cassola.
2 comentaris:
Aquesta és una prosa poètica que en els teus recitals poètics pot donar un punt enlluernador i feridors, com és la bellesa de l'expressió poètica. A reveure, Marc!
Vaig tard, però ben trobat.
Aquí un servidor, conegut a la festa d'aniversari de can A Viva Veu.
Passi's pel meu espai i ja em dirà què li sembla.
El que he llegit en aquest espai m'ha agradat. L'agregarem al blogroll.
Ben trobat, Dom Corsaire Sanglot.
Fins aviat
Publica un comentari a l'entrada