RÓDTXENKOVinga, va, avui caminarem per sobre els núvols. Què vols que et digui, abans em feien molta por, saps? Recordo que el primer cop que vaig pujar a un avió vaig tancar els ulls per si sobre els núvols em trobava tots els cadàvers, tots els ossos del món. A poc a poc, vaig atrevir-me a obrir-los una mica i, quan vaig descobrir que només hi havia fum, em passaven les hores mirant-los com una obsessió. Em van venir unes ganes terribles de caminar-hi per sobre. Semblaven flonjos, més tendres a cada passa. Però com podria fer-ho?, bé, no podia obrir les portes de l’avió i llançar-m’hi. Aguantarien el meu pes? És igual, si continuo pensant em tiraré enrere. Avui caminarem per sobre els núvols. Fem la passa junts? D’acord. Vinga. Ja quasi el toquem. No caurem, oi?
1 comentari:
Rodchenko toca quasi el límit de Rothko. Fins i tot comparteixen lletres. Potser ens hauríem de preocupar?
Publica un comentari a l'entrada